La Model ens parla?

Té raó, Agustí Alcoberro, el comissari de l’exposició La Model ens parla, quan diu que la Model ha estat sempre reflex i expressió de la realitat política i dels canvis de règim, com pertoca a una presó. Les relacions entre presó i societat són múltiples i complexes i, en conseqüència, el tancament de la Model era una ocasió adequada per repensar aquesta institució al llarg dels seus 113 anys de funcionament. I l’èxit de l’exposició, si es jutja per l’interès ciutadà que ha generat, en rebla l’oportunitat. Vegem què en resulta.

Els visitants fan un recorregut senyalitzat per diversos espais, en un dels quals, la Galeria 5, hi ha l’exposició com a tal. D’antuvi, els espais que es mostren han estat seleccionats a propòsit (s’han obviat, per exemple, les cel·les de càstig...) i es presenten com a espais físics morts, nets i asèptics: en una època marcada per la postveritat, no se sap ben bé el sentit de les cel·les que veiem de la Galeria 4 i dels grafitis que s’hi conserven, del pati d’esports (s’ho passaven bé jugant a futbol?...) o del locutori. Al final del recorregut trobem el forat del garrot vil aplicat a Puig Antich: ¿i els senyals dels altres aproximadament 40 executats a la Model, molts d’ells al pati de la 3a Galeria, o dels presos apallissats i/o morts pels funcionaris? Tot això queda ocult.

L’exposició selecciona de forma cronològica 13 històries individuals, el gruix de les quals identifica catalans “il·lustres” i/o singulars vinculats a la Model. D’aquesta manera s’erigeixen en involuntaris símbols representatius d’un univers penitenciari que queda ocult, ja que els plafons posen l’èmfasi en la peripècia individual fins a arribar a la presó i obvien no només la institució sinó el que va suposar el seu pas pel centre penitenciari. Les excepcions són Ferrer i Guàrdia (a la Model es va celebrar el consell de guerra que el va condemnar a mort) i Puig Antich, que hi va ser executat; Helios Gómez, autor de la Capella Gitana (tot i que no s’explica per què la va dibuixar ni per què la van tapar el 1998 quan Núria de Gispert era consellera de Justícia), i A.R., àlies la Gilda, on s’apunta la problemàtica dels homosexuals a la presó. Pel que fa al Vaquilla, s’introdueix la Copel, però res al·ludeix al fet que allà va convertir-se en drogoaddicte.

És aquest plantejament, en què la Model desapareix -més enllà d’algunes cares, xifres i dades-, el que hipoteca l’exposició: la galeria de personatges dona una visió esbiaixada de la seva relació amb la societat i amaga el que va ser com a institució i el seu paper en el sistema penitenciari. Els presos comuns són marginals, les dones inexistents (tot i la seva presència entre el 1955, quan va tancar la presó de les Corts, i el 1963, que es va inaugurar la de la Trinitat) i els polítics s’identifiquen amb dirigents, significats i rellevants, però poc representatius de l’univers de la Model. I alguns casos es presenten de manera esbiaixada, com Ramon Albó: enlloc no es diu que el seu integrisme catòlic va impregnar el projecte reformista de la Model amb un dur règim disciplinari (que ja va quedar en entredit l’any 1906 amb el primer motí de presos en defensa d’un epilèptic que cridava “Ai, que em maten!”) o que va avançar el sistema de redempció de penes per treball que posteriorment va adoptar el franquisme, que va ser destituït dels seus càrrecs durant la República, que a la Guerra Civil va passar a Burgos i que des del 1939 va regir el sinistre Tribunal Tutelar de Menors.

Els presos anaven bruts, plens de polls, i les xinxes campaven per matalassos i cel·les. Els que es podien pagar una cel·la de preferència portaven una vida més suportable. D’altra banda, els conflictes socials alimentaven la Model: això es diu, però dels milers d’obrers que la van omplir no n’hi ha ni rastre. Tampoc del que va passar durant la República, ni de les tensions durant la guerra: no poden simplificar-se amb la imatge d’un capellà (per cert, els presos que van ser assassinats al santuari del Collell procedien bàsicament de la presó del Seminari, no de la Model). Tampoc del que va suposar la Model (càstigs, pallisses, violència, fam, malalties, massificació, corrupció...) per als milers de militants republicans, anarquistes, socialistes i comunistes als anys 40 i 50. Tampoc als anys 60 i 70, quan es va omplir d’obrers, estudiants, antifranquistes, etc. (del PSUC a l’extrema esquerra revolucionària, i molts més): tots aquests grans protagonistes anònims de la Model són absents.

La Model ens parla poc, ho fa de manera pobra (amb plafons de fusta i alguna escenografia dins de les cel·les) i tendenciosa, fins al punt que la frontera amb la propaganda política queda difosa. És una llàstima!

Més continguts de