CRÍTICA TV

Homenatge a Franco en alta definició

Aquestes hores de televisió mostraran a tot el món les reminiscències de la dictadura

Les restes de Franco no són al cementiri de Mingorrubio. Són a la televisió. Les hores de tele que van acumular la família Franco i productes derivats és insostenible des de la sensatesa periodística. L’exhumació ha comportat, a totes les cadenes, una desfilada esperpèntica de franquistes, feixistes, manifestacions d’ultradreta i banderes anticonstitucionals que en un altre país seria penada per la llei. El que vam veure ahir, amb desenes de càmeres i un seguiment acurat, ha sigut el nou funeral de Franco en color. Un homenatge al dictador en alta definició. I no només per l’acte dissenyat pel govern sinó per la connivència de les cadenes espanyoles que retransmetien l’esdeveniment. D’entrada, pel reguitzell de parents de Franco, falangistes, embalsamadors, capellans i fanàtics a qui es va donar veu. A TVE, la imatge permanent de la creu gegantina del Valle de los Caídos es convertia en una postal gloriosa del context. A Espejo público, Susanna Griso entrevistava amb cara compungida i tendresa la filla del fundador de la Legión. A la seva taula, Nieves Herrero recordava les anècdotes familiars més entranyables del dictador i Pilar Eyre ens descrivia el penis i els testicles del personatge. Ana Rosa va convidar Jimmy Jiménez Arnau, ex d’una Franco, per comentar els detalls de la jornada. A La Sexta van fer un esforç per recordar les víctimes del franquisme, però el relat queia, cada dos per tres, en la fascinació per l’acte solemne. De fet, simultàniament oferien en un requadre el primer funeral en blanc i negre, amb la família plorant, cosa que provocava un paral·lelisme honorífic. García Ferreras es mostrava orgullós de la dignitat amb què l’Estat democràtic havia tractat la figura del dictador i el dolor de la seva família. El periodista, com sempre, provocava equívocs lingüístics. Definia com a “sobri” i “respectuós” el paper de l’Estat amb el dolor de la família Franco, quan en realitat era un cerimonial litúrgic que rendia honors, amb la ministra Delgado fent un paper d’estrassa que passarà a la història. Es referia als feixistes, neonazis i franquistes com “ los nostálgicos”, un eufemisme inapropiat carregat de romanticisme. A Antena 3 fins i tot van mantenir un requadre fix en pantalla dedicat només al colpista Antonio Tejero. Totes les televisions van retransmetre en directe l’ovació al militar. La imatge del dia va ser l’helicòpter enlairant-se al costat de la creu gegantina. Una barbaritat iconogràfica majúscula. Poques coses hi ha més èpiques que l’enlairament d’un helicòpter en la cultura audiovisual vinculada a la guerra. L’estampa era una simbòlica pujada al cel del dictador. L’enaltiment de la seva figura. El govern i les televisions espanyoles han delatat, amb irresponsabilitat i inconsciència, la veneració i el respecte que encara es té pel dictador i la seva parentela. Ara bé, totes aquestes hores de televisió només tenen una cosa bona. Són un document gràfic que transcendirà arreu del món i mostrarà, de manera molt explícita i natural, les reminiscències de la dictadura i la baixa qualitat democràtica del país.

Més continguts de