'Salvados' i les ganes de fotre el camp

Tradicionalment s’ha assenyalat Catalunya com a únic punt de conflicte en un oasi ibèric

MÒNICA PLANAS
MÒNICA PLANAS Periodista

Diumenge a la nit, amb l’entrevista institucional de TV3 a Inés Arrimadas, l’audiència de Catalunya va fugir en massa a La Sexta a veure el 'Salvados'. 348.000 espectadors i 12,9%. Va ser el tercer programa del dia més vist a Catalunya després de les dues edicions del 'Telenotícies'. ‘Rompecabezas español’ consistia en un debat entre cinc presidents de comunitats autònomes espanyoles moderat per Jordi Évole. Hi havia Francina Armengol, de les Illes Balears (PSOE); Miguel Ángel Revilla, de Cantàbria (Partit Regionalista de Cantàbria); Fernando López Miras, de Múrcia (PP); Ángel Garrido, de la Comunitat de Madrid (PP), i Guillermo Fernández Vara, d’Extremadura (PSOE).

Tot i que és insuportable empassar-se un programa amb Revilla, al cap d’una estona comprenies la funció del personatge. Tot i la nosa dialèctica que feia, la seva abrandada demagògia va aixecar butllofes territorials. Armengol va ser el bàlsam providencial que va permetre que la tertúlia es pogués pair i que et baixessin les pulsacions quan parlava.

El debat entre tots cinc, molt ben plantejat d’estructura i de guió, et podia arribar a fer sortir de polleguera. Catalunya es va convertir en la gran protagonista absent, no només per raons del Procés sinó també per la clàssica cançoneta de ser la comunitat més egoista i que vol més privilegis que la resta. Però en alguns moments era divertit perquè es feia entrar en contradicció els convidats. Tenia certa gràcia quan s’exigia rebaixar els suposats privilegis de Catalunya, es demanava un tracte igualitari entre comunitats i després descobríem que els mateixos que ho reclamaven tenien privilegis respecte la resta. Delataven la doble vara de mesurar amb Catalunya.

Els retrets a la Comunitat de Madrid per presumir de la seva opulència sense admetre els extraordinaris beneficis de la capitalitat retrataven moltes de les esquerdes en el mapa autonòmic. I es va complir la tesi habitual del discurs espanyol: les comunitats monolingües i sense caràcter nacional identitari instrueixen les comunitats bilingües i amb identitat nacional pròpia sobre com han de gestionar la seva realitat malgrat que la desconeguin per complet.

Des de temps immemorables s’ha posat el focus sobre Catalunya, se l’ha assenyalat com a únic punt de conflicte en un oasi ibèric, darrerament s’ha reiterat fins a la sacietat el discurs de la Catalunya dividida per múltiples eixos ideològics. Tradicionalment, en canvi, el relat sobre les esquerdes d’Espanya s’ha evitat per vendre la imatge homogènia de l'‘una, grande y libre’ en contraposició a la Catalunya dissident. Amb permís de la paciència, tolerància i maduresa política que va demostrar Francina Armengol, ‘Rompecabezas español’ té concentrats tots els arguments (catalanofòbia inclosa) que expliquen, justifiquen i legitimen el Procés a Catalunya, i després de veure'l encara t’agafa més pressa per fotre el camp.

Més continguts de