CRÍTICA TV

'Salvados' i la postal equidistant

A l’audiència catalana l’exercici televisiu no ens venia de nou

Fa dues setmanes que el Salvados ha tornat a La Sexta amb nou presentador. Gonzo es revela com una molt bona opció, que assegura la continuïtat de l’essència però en renova el to i l’energia. En la segona edició, el programa feia un retrat del Procés a Catalunya després de quinze dies convulsos. L’inici era un recurs habitual que comença a provocar cert esgotament mediàtic: el retrat de la fauna autòctona per demostrar que a Catalunya hi ha gent que pensa de maneres molt diferents. Després de nou anys de Procés gairebé podríem jugar a endevinar què dirà cada persona que apareix en pantalla. Això sí, aquesta vegada es va incorporar com a novetat en el relat la figura del ciutadà equidistant com a espècimen de l’ecosistema català. Un exemplar que, en les desenes de National Geographics que ens han dedicat, no s’ha analitzat prou. La figura del ciutadà prudent que no es vol enfadar amb ningú i que “ ni los unos ni los otros, qué desastre, qué mal todo” com a màrtir del conflicte. És qui en va sortir més ben parat. Entrevistat des de la calma, lluny de qualsevol manifestació i semblant un ciutadà com cal i no els hiperventilats que campen pels carrers amb banderes. En les entrevistes de Gonzo hi havia el recurs clàssic de preguntar a cada subespècie en conflicte si comprenia les raons de l’altre, que provocava la clàssica resposta obligada del “Sí, però...”, que és pura estètica. En les entrevistes als independentistes, però, Gonzo semblava demanar més autocrítica amb els seus representants polítics. Els no independentistes no sembla que hagin de practicar l’exercici d’autofustigar-se davant les càmeres en nom dels seus líders. 

Les entrevistes a Sabrià i Iceta van servir de prova del distanciament i immobilisme polític que no du enlloc. L’entrevista amb Manuel Valls com a succedani de l’absència dels líders de Ciutadans era prescindible. Va ser més representativa l’escena de Gonzo empaitant Roldán, Arrimadas i Rivera per la plaça Sant Jaume per arrencar-los quatre paraules sense èxit. 

La xerrada amb els familiars dels presos (la germana de Dolors Bassa, el fill de Jordi Sànchez i l’esposa de Josep Rull) segurament podia suposar una novetat a nivell estatal, però a l’audiència catalana l’exercici televisiu no ens venia de nou.

La conversa final amb Gemma Nierga i Rosa Lluch, filla d’Ernest Lluch, despertava tendresa televisiva i recuperava la figura de l’equidistant assenyat. Ara bé, grinyolava la paradoxa de voler desmentir que el conflicte a Catalunya és comparable al del País Basc i, a la vegada, semblava establir-hi paral·lelismes que reforçaven la idea. Salvados va ser, de fet, una mena de “ ustedes que pueden, dialoguen” en versió light. Una noble postal equidistant que, a aquestes altures, periodísticament ja no aporta res de nou més enllà de la bona intenció d’abordar el tema.

Més continguts de