CRÍTICA TV

TV3 en temps convulsos

Algunes inèrcies professionals s’encallen davant de l’emergència

La primera setmana després de la sentència, quatre milions set-cents mil espectadors han seguit TV3 i el 3/24. La xifra suposa un creixement del 20% respecte a les setmanes anteriors. Com a televisió pública generalista i nacional ha acomplert amb les funcions essencials que se li han d’exigir. Ha mantingut la informació de la resta d’àmbits de l’actualitat, ha sigut rigorosa i, tot i les dificultats de simultaneïtat, ha cobert informativament tot el territori. Ha prioritzat les manifestacions pacífiques i ha sortit al carrer quan els disturbis ho han exigit. El fet que la majoria dels esdeveniments s’hagin produït sense previsió ha posat en evidència, però, que l’estructura informativa és lenta de moure. Ha titubejat, també, a l’hora d’alterar la graella. Hi va haver més agilitat en les setmanes prèvies i posteriors a l’1-O. L’entrevista al president Torra no va prioritzar les qüestions excepcionals i urgents del moment i va resultar intranscendent. La prova és que el 30 minuts que vam veure diumenge, que seguia el president en la setmana clau, no va recollir aquest fet. Cal reflexionar sobre si les permanents amenaces contra l’ens públic poden haver esporuguit el vigor informatiu. Amb tot, més enllà de qüestions relacionades amb els recursos i les circumstàncies polítiques, s’han de valorar també factors purament estilístics. Els aldarulls al carrer i la violència durant tants dies seguits han rebut un tractament televisiu prudent i pobre. TV3 és víctima d’unes inèrcies professionals que poden funcionar en les rutines habituals però que s’encallen davant de l’emergència. La figura del presentador a la taula del 3/24 com un ésser aïllat del món que només espera a donar pas als reporters és insuficient. Els redactors han quedat anquilosats en uns protocols caducs. Hem acabat tips de veure’ls amb armilla i casc en el que podria ser la nova selfie televisiva. L’impacte d’un abillament propi d’un camp de batalla ha provocat una pantalladependència del reporter incòmode per a l’espectador. Cal replantejar-se si la fórmula clàssica de l’ stand-up és sempre necessària i si, en una època en què la relació dels ciutadans amb la imatge és tan important, s’ha de permetre que l’espectador pugui observar l’entorn sense la verborrea permanent i la cara d’un redactor atabalat en primer pla. Deixar parlar les imatges i el so ambient. I que des del plató el conductor tingui un paper més actiu i de control de la situació i exerceixi de bon director d’orquestra. Ha sobrat inèrcia i ha faltat incisió, curiositat i estímul en els especials. En els moments crítics, s’han trobat a faltar experts, aprofundir en la qüestió dels infiltrats, donar veu als protagonistes nocturns del carrer (no els vam sentir fins diumenge al 30 minuts) i fer anàlisis amb especialistes de les actuacions policials. TV3 ha garantit el servei públic però no es pot excusar només en la falta de recursos per justificar mancances. Cal que analitzi quin relat vol oferir i com el vol garantir en els temps crispats que inevitablement ens esperen. Si la deixen, esclar.

Més continguts de