Diumenge al vespre, el 30 minuts de TV3 posava el focus en la lluita contra l’ablació de clítoris arreu del món. El reportatge es deia Matar el monstre, fent una al·lusió simbòlica a la necessitat d’acabar amb una tradició que provoca traumes, avortaments, danys físics i emocionals i fins i tot la mort a milers de dones. El 30 minuts era molt exhaustiu a l’hora de mostrar com es du a terme aquest combat tant en diferents països de l’Àfrica com des del nostre país i les dificultats per erradicar el costum. Més enllà de la part informativa i dels testimonis interessants de persones que treballen fent pedagogia sobre el terreny, comptaven amb dues protagonistes admirables. Són les germanes Jumma i Fàtima Jeilow, dues noies joves, ja majors d’edat, que van néixer a Catalunya però que tenen els orígens familiars a Gàmbia, on la seva mare les duia de vacances. La Jumma ara viu a París i la Fàtima a Catalunya, on treballa als matins per pagar-se la carrera i a les tardes va a la universitat. Un estiu, a Gàmbia, quan les nenes tenien 5 anys i 11 mesos, respectivament, la seva mare les va deixar amb l’àvia, que amb l’ajuda d’altres dones de la comunitat els va practicar l’ablació de clítoris com manava la tradició. El reportatge comença amb la Jumma, la més gran de les dues, arribant a Gàmbia i explicant els records que té d’aquell estiu i del moment en què va ser víctima de l’ablació, la por que li va suposar en el futur tornar a Gàmbia cada any i el procés de reconciliació, amb el temps, amb la seva àvia i la comunitat. Després coneixem la germana, que s’ha sotmès a un procés de reconstrucció de clítoris a Barcelona que li ha permès recuperar l’autoestima i la seguretat en ella mateixa, i que l’ha estimulat a afrontar amb més força els reptes de futur que anhela.

Massa sovint la televisió ens explica històries de superació, amb aquest mantra ja des de l'inici, gairebé com si ens obliguessin a emocionar-nos, a predisposar-nos a una èpica existencial. El més habitual és que siguin històries buides en què es passa del drama a l’epopeia sense gaire coherència. També estem massa acostumats a trobar testimonis que, entenent el seu rol mediàtic, ja saben com estructurar el relat per commoure’ns ràpidament i provocar-nos una reacció immediata entre la compassió i l’admiració. El 30 minuts no va fer servir en cap moment el concepte de superació i va mostrar-nos les dues germanes amb una naturalitat que t’atrapava. La Fàtima i la Jumma sabien explicar molt bé davant de la càmera les seves circumstàncies personals i les emocions que han girat al voltant de l’experiència terrible que van viure. No ho feien gens dramàticament, sinó tot al contrari. Val la pena posar en relleu no només el seu testimoni televisiu sinó la seva manera d’afrontar la realitat. La Jumma i la Fàtima transmetien una fortalesa, un equilibri i una valentia amb les seves paraules i el seu exemple que emocionava molt. Segurament perquè no ho pretenien.