Dijous a la nit, La Sexta emetia el debat a cinc titulat La última oportunidad, a quaranta-vuit hores de la convocatòria de la gent a les urnes. Sota aquest eufemisme s’hi plantejava un debat de dones, disfressat amb l’etiqueta de feminista. Proposar un debat de dones és el símptoma més clar del masclisme actual: com que no hi ha cap dona que sigui la líder del partit, es planteja aquesta alternativa gairebé amb caràcter reivindicatiu però que acaba relegant les dones a jugar en una segona categoria. L’equip filial.

I això provoca la gran paradoxa: la consciència d’aquestes dones de pertànyer a aquest segon nivell és el que fa que el debat sigui més reeixit. El resultat s’ajusta més, en forma i funció, a l’essència periodística del debat polític. Baixa l’agressivitat, hi ha més arguments, són obedients amb la diversitat de temàtiques que planteja la moderadora i, en conseqüència, millora el format i són més solvents professionalment que els mascles números u del seu partit. Això no és perquè existeixi un ADN femení que garanteixi que les dones estan més dotades per a la política. Això el que revela és la manera que tenen les dones d’obrir-se camí des de fa centenars d’anys en un context eminentment masculí. Quan estàs obligada a jugar en una segona categoria saps que has d’apujar el llistó per demostrar que comparteixes el nivell dels homes. Totes elles han hagut d’assumir aquest debat no amb il·lusió sinó amb la responsabilitat de demostrar que poden assumir els reptes dels primers.

El debat de La Sexta amb Irene Montero (Unides Podem), Ana Pastor (PP), Inés Arrimadas (Ciutadans), María Jesús Montero (PSOE) i Rocío Monasterio (Vox) va permetre abordar, de manera més folgada, temes com les polítiques socials i d’igualtat, les d’habitatge, la sanitat pública, el sistema de pensions o el canvi climàtic. I la moderadora, la periodista Ana Pastor, va poder dinamitzar amb més facilitat el grup perquè en totes elles hi pesava no només el sentit del deure a nivell individual sinó també a nivell col·lectiu pel seu gènere, la credibilitat de la figura de la dona en la política. Acceptar participar en un debat de dones implica no només deixar en bon lloc el teu partit i a tu mateix sinó demostrar la competència de les dones en aquest àmbit.

El més enverinat és valorar el resultat final. Al debat masculí, als cinc protagonistes se’ls jutja en tant que candidats i no en tant que individus de gènere masculí. En canvi, el debat exclusiu de dones genera uns judicis amb tuf de condescendència perquè, més enllà del paper individual, obliga a una valoració sobre el gènere al qual pertanyen: l’insuportable “que bé que ho han fet les dones”, l'“elles sí que en saben” o l'“elles també poden”. Potser és veritat que el debat d’elles, per exigència personal i de gènere, va ser millor. Però l’exercici de La Sexta l’únic que demostra no és que les dones també siguem aptes (que ja ho sabíem) sinó que el 2019 les dones continuem havent de demostrar més que ells per guanyar-nos el lloc que mereixem.