CRÍTICA TV

La ressaca de l'exhumació

A 'Espejo público', ni l’endemà de l’exhumació van ser capaços d’anar a buscar les víctimes de veritat

La mòmia del dictador ja reposa plàcidament al cementiri de Mingorrubio, però l’estela franquista perdurarà encara molts dies a la televisió. Ahir, divendres, els magazins matinals volien descobrir a l’audiència “ todos los detalles de la exhumación”. A Espejo público fins i tot tenien un vídeo d’una petita baralla entre Francis Franco i els cossos de seguretat per intentar gravar el funeral que li van organitzar a l’avi. Ja sabem que aquesta família té certa tendència a enregistrar el dictador en els pitjors moments, ja sigui agonitzant i ple de tubs a l’hospital o en un funeral que tenia l’obligació de celebrar-se en la més estricta intimitat. Ja se sap que un vídeo, ni que sigui domèstic, d’un acte restringit, es pot cotitzar a l’alça en un mercat televisiu àvid d'exclusives franquistes i obsessionat amb les audiències. Com que, aparentment, els cossos de seguretat els hi van impedir, ha quedat per a la posteritat el forcejament del net de Franco.

El premi a l’originalitat, però, se’l va emportar Espejo público amb la troballa de l’any: “ Además de los Franco hay otros damnificados en esta exhumación”, deia Susanna Griso. La frase demostra com en el relat televisiu s’ha victimitzat la família del dictador, sense tenir en compte els milers de morts de tots dos bàndols que hi ha emmagatzemats allà dins de mala manera per glòria i caprici de Franco. Val la pena que alguns es tornin a mirar l’extraordinari i impactant documental Avi, et trauré d’aquí per entendre que de damnificats n’hi ha molts i no són, precisament, la família Franco, que encara gaudeix de molts privilegis. A Espejo público, ni l’endemà de l’exhumació van ser capaços d’anar a buscar les víctimes de veritat.

Els damnificats eren una parella de nuvis que aspiraven a casar-se un d’aquests dies al Valle de los Caídos i per culpa de l’exhumació es van haver de casar en un altre lloc, concretament a la capella d'El Escorial de Abajo, “ que está muy cerquita”. La parella, la Paloma i el David, connectava des del sofà de casa amb el programa. Ella explicava que el Valle de los Caídos li agradava molt perquè sempre hi ha viscut a prop i en té molts bons records familiars. Ell defensava que li era igual si aquell lloc estava polititzat, perquè a ell li agradava la creu gegant perquè és catòlic. Quan Griso els va preguntar per què aquell lloc era la seva prioritat va resultar que no, que la prioritat era on es van casar finalment, però que al Valle de los Caídos hi havia una escolania, un cor de veus blanques, que canta de meravella. La noia explicava el trasbals que havia suposat veure que una setmana abans de casar-se no tenien el mausoleu en condicions. Un relat entranyable i ple de candidesa, una història de superació d’uns nuvis que van aconseguir casar-se malgrat que la llei de memòria històrica i el respecte a les víctimes de la dictadura hagin intentat arruïnar-los el dia més important de les seves vides. Sort en tenim d’aquestes històries tan humanes d’ Espejo público per descobrir la sensibilitat i el compromís social que permeten mantenir el relat “ atado y bien atado”.

Més continguts de