El poder dels llibres

Al gulag no hi havia llibres però, quan n'apareixia un, era el bé més preuat per als presoners

Quan era una nena, es va produir una mena de revolució que es va arribar a conèixer com la Primavera de Praga. La primera flor d'aquella Primavera era una conferència sobre Kafka, escriptor que fins a aquell moment estava prohibit per les autoritats comunistes. La Primavera de Praga, aquell moviment alliberador i democratitzador, va començar, doncs, amb la publicació i lectura de llibres. D'una manera gairebé simbòlica, el primer va ser Kafka, un autor de Praga de les primeres dècades del segle XX i un dels escriptors universals més importants de tots els temps. El van seguir les publicacions d'altres grans autors txecs prohibits o semiprohibits per la censura, Kundera, Hrabal i Havel entre ells. Els tancs soviètics van malbaratar tot allò que els llibres havien intentat posar en marxa i van fer que molts escriptors i intel·lectuals txecs marxessin del seu país, entre ells els meus pares, que es van emportar els fills a l'exili americà.

Durant els anys més negres que va patir el meu país d'origen després de la invasió soviètica, els llibres van ser una gran ajuda moral al poble txec, profundament humiliat. Els llibres de Kafka, Kundera, Hrabal i Havel, entre d'altres, van tornar a ser prohibits, tot i que les seves novel·les i assaigs, tant els publicats prèviament com els inèdits i mecanografiats, circulaven entre la població i el seu esperit lliure, ja que sabien descriure amb precisió el mal que patia el país i ajudaven els lectors a aixecar el cap. Com sempre passa en les èpoques totalitàries –a l'Espanya franquista va passar una cosa semblant–, durant els anys del comunisme els llibres, sobretot aquells que posaven el dit a la llaga, van adquirir un gran valor. Mentre que a l'Occident democràtic la paraula escrita perdia valor perquè n'hi havia molta, perquè no estava censurada i perquè no calia buscar-hi un sentit amagat, a l'Est –tant a la meva Praga natal com a Budapest, a Varsòvia i a Bucarest– la gent que se sentia ferida, menyspreada i ofesa pels maltractaments de la superpotència soviètica buscava ajuda en la lectura. Els llibres els ajudaven a orientar-se en un país que s'havia convertit en una presó i els proporcionaven la dignitat perduda.

Van ser els llibres, que em van ensenyar els paisatges humans, arquitectònics i naturals de Catalunya

Anys més tard vaig arribar dels Estats Units a Barcelona, on vaig esforçar-me per aprendre tant el català com el castellà. En l'aprenentatge del català els llibres van tenir un paper principal. Mercè Rodoreda, Josep Pla, Josep Maria de Sagarra, Josep Palau i Fabre i un llarg etcètera d'escriptors anteriors i contemporanis em van fer entendre la història de Catalunya des de dintre, des dels destins dels personatges, que en la literatura mai són del tot ficcionals perquè es basen en les vides reals. Una història que tenia molts paral·lelismes amb el passat del meu país natal. Van ser els llibres, que em van ensenyar els paisatges humans, arquitectònics i naturals de Catalunya, el meu nou país d'adopció. I va ser a través dels llibres que vaig intentar, amb les meves traduccions, que el meu país d'origen i el meu país d'adopció es coneguessin millor i compartissin la seva història difícil en els totalitarismes del segle XX.

Fa uns quants anys vaig anar a Moscou a entrevistar dones que, de joves, havien estat tancades als camps de treballs forçats estalinistes, que, juntament amb els camps nazis, són un dels càstigs més cruels que ha pogut experimentar un ésser humà. Al gulag no hi havia llibres però, quan n'apareixia un, era el bé més preuat per als presoners. El llibre era un miracle perquè humanitzava i dignificava aquella gent condemnada a l'esclavitud.

En temps de democràcia amenaçada com els que vivim, els periodistes i escriptors hem de vigilar que no ens arrabassin la llibertat d'expressió

Una d'aquestes dones, l’Elena Màrkova, que havia passat més de deu anys en un règim especialment dur a les mines de Vorkutà, més enllà del cercle polar àrtic, em va ensenyar un llibre de Puixkin, adornat amb antics gravats, imprès el 1905. Me'n va dir: "Al camp, aquest volum de procedència desconeguda va passar per milers de mans. Els llibres tenen les seves vides, les seves històries i els seus destins, igual que els homes. Ningú no es pot imaginar el que significava un llibre per als presos: era la salvació! Era la bellesa, la llibertat i la civilització enmig de la barbàrie".

En temps de democràcia amenaçada com els que vivim, els periodistes i escriptors hem de vigilar que no ens arrabassin la llibertat d'expressió, que, no ho oblidem, no fa encara cinquanta anys no teníem. Hi ha prou evidències que arreu del món hi ha un atac contra la intel·ligència i el pensament lliures. Hem de protegir cada pam del terreny de la nostra llibertat que es pot veure amenaçat. No hem de deixar que ens facin recular a les èpoques en què alguns llibres estaven prohibits. En canvi, hauríem de recordar el gran valor civilitzador i humanitzador que tenia un llibre en les èpoques fosques i aprendre a valorar en la seva justa mesura cada paraula escrita.

Més continguts de