Josep Maria Vilà i Álvaro Cervantes: "Era conscient que a la nit em moriria i ho havia acceptat"

BarcelonaBalandrau, vent salvatge torna a portar-nos als peus de la famosa muntanya del Ripollès on el 30 de desembre del 2000 es va donar un fenomen meteorològic sobtat i d'una violència sense precedents, el torb, que va deixar la dramàtica xifra de 10 morts a causa del fred, la neu i el vent. La pel·lícula de Fernando Trullols recrea aquell episodi potenciant la força de la naturalesa i la força de la humanitat: se centra en el malson que va viure una colla de cinc joves que havien anat a fer esquí de muntanya –interpretats per Álvaro Cervantes, Bruna Cusí, Edu Lloveras, Pep Ambrós i Anna Moliner–. Entre el premi Gaudí i la nominació als premis Goya per Sorda, Cervantes estrena un film en què interpreta l’únic supervivent d'aquell grup, Josep Maria Vilà, un científic que llavors tenia 27 anys i estava a punt de casar-se amb la dona que moriria al seu costat a la muntanya, a prop de tres amics més.

Cinc anys després del documental Balandrau, infern glaçat, de Guille Cascante, en què havies fet de testimoni, què n’esperaves d’una pel·lícula d’aquest pressupost i aquesta envergadura? Quines expectatives teníeu tots dos?

— Josep Maria Vilà: Sempre he demanat als directors i productors que hi hagués rigor, que hi hagués respecte a la història de forma fidedigna. Jo sé el que va passar, i em preocupava que no s'expliqués bé o es fes de forma sensacionalista. Puc dir que s’ha respectat el meu desig. Estic molt content.

— Álvaro Cervantes: Conec el Fernando Trullols des que vaig començar a treballar i sé el cor que té, el rigor, la sensibilitat que té, i sabia que a les seves mans aquesta història connectaria amb el que diu el Josep Maria. Per a mi ha estat clau saber que s'estava plantejant com un homenatge a totes les persones que van formar part d'aquests fets, les persones que van participar en el rescat, les que van perdre la vida i el personatge del Josep Maria. El que més m'importava és com ell la viuria. Jo he treballat per ell. Em semblava un material molt sensible, i hi havíem de fer honor.

Quan us coneixeu, què li preguntes al Josep Maria?

— Á.C.: L'hi vaig preguntar tot, realment. Vam fer un recorregut pels fets, minut a minut, i d'alguna manera em va traslladar les imatges. Jo necessitava tenir aquestes imatges al cap i que els seus records es convertissin en els meus.

— J.M.V.: Em van sorprendre algunes preguntes que després vaig entendre que eren per situar el personatge: com era jo, com era la meva relació amb la Mònica, com ens vam conèixer... Són coses que no sortirien a la pel·lícula però per a ells eren importants, i em van sorprendre gratament, tot i que van ser dures. Són preguntes que no m'acostumen a fer els periodistes. Em vaig obrir i després al resultat ho veus, recreen realment molt bé com era cada un d'ells.

Quin és el moment més dur entre l'inici de l'excursió al Balandrau, un assolellat 30 de desembre, i quan et rescaten, quan fosqueja l'1 de gener?

— J.M.V.: El primer dia, que va ser el dia del torb, va ser un dia de molt estrès per a tots. Estàs allà que no saps què fer, et sents molt sol, molt sol, amb molt de fred. És una situació que no has experimentat prèviament i no en saps la solució. Veure que van passant les hores i que va pitjor, aquesta sensació d'anar a pitjor i no veure una llum, acabar passant la nit al darrere d'una roca amb la teva parella que ja està a les seves últimes hores, és un moment dur per a una persona. I és el que més m'ha costat de superar, aquests moments que tot va pitjor i no saps què fer: frustració, ràbia, et sents molt malament. Quan surts de la història i tornes al món real, recordes molt aquells moments d'estrès, d'angoixa, d'impotència; és el que més m'ha costat de recuperar, la tranquil·litat.

Com és estar dins el torb?

— J.M.V.: És una sensació molt bèstia, és un infern glaçat. Tens un vent que t'està tirant a terra, i a més va carregat de neu, de gel, de pedres, i contínuament t'estan donant cops al cos, a la cara, no pots posar-te a contra vent. Has de mirar cap endavant però no veus res, tot és blanc, no tens visibilitat o és molt curta, amb prou feines veus un anorac, un color; afortunadament teníem anoracs amb colors, però no saps tampoc si estàs baixant o estàs pujant, o estàs a la dreta o a l'esquerra. Perds moltes referències. Fa molta fressa, no pots parlar, la coordinació és dificilíssima. Has de cridar a cau d’orella. És una situació que se t'escapa de les mans, se't fa molt grossa. És un moment molt angoixant.

Com va ser a la ficció?

— Á.C.: El rodatge del torb va ser duríssim. Físicament és el més dur que he rodat mai. No passàvem fred perquè era en un estudi, però per reproduir aquest vent que arrossegava la neu hi havia unes turbines enormes. Tampoc hi senties, havíem de tallar utilitzant una sirena que marcava el final de la presa. El material era molt incòmode, molt angoixant, era cel·lulosa que imitava la neu, amb fum i sabó. La cel·lulosa se't posava als ulls, te l'empassaves, hi havia un punt de sensació d'ofec. Evidentment, ajudava molt a entrar en situació, però van ser moltes hores, molts dies, i realment vam arribar molt al límit.

Va ser més difícil que rodar a la naturalesa?

— Á.C.: Molt més. A la natura va ser gustós, tot i que suposava un repte per a tot l'equip a nivell de mobilitat. Almenys, les seqüències on vaig estar jo rodant, al torrent, a la cascada glaçada, a l'escletxa de pedra on passa la nit el Josep Maria, eren molt impressionants. Vam tenir molta sort; feia sol, no feia fred, i d'alguna manera estàs envoltat de la bellesa de la natura. Però el que a priori era més controlat, que és el plató, va ser el que va ser més dur. Tot l'equip rodava amb mascaretes i protegit, i nosaltres estàvem empassant-nos tota aquella neu artificial, i entre presa i presa ens havíem de treure la cel·lulosa dels ulls. Van ser dies difícils, que evidentment estan a anys llum del que va significar el torb.

Quan rodaves, tenies sempre present que aquell personatge estava molt a prop de la mort? 

— Á.C.: Per explicar la seva fortalesa mental havia d'estar més a prop de la vida que de la mort. Fins al moment que el personatge es pot arribar a rendir o, més que rendir-se, pot arribar a acceptar la mort, crec que s’està agafant a la vida i a la determinació.

No et vas deixar anar mai?

— J.M.V.: Jo crec que és l’instint de supervivència, que desafortunadament he sentit i he viscut, en què tu no penses que moriràs. Crec que la gent que mor al final és perquè pensa que es morirà; és una conclusió que trec d'aquí. Jo el sentiment de mort no el vaig tenir en cap moment, pensava: "D'aquesta no moriré, me'n sortiré". Era una lluita constant per aguantar més hores. Per tant, la part emocional se'm va inhibir automàticament per instint; no és que fes cap esforç, sinó que el meu cos va decidir que no podia gastar energies en temes sentimentals, emocionals, que eren forts. Ara, des de fora, penses: "Carai, el que vas haver d'aguantar emocionalment". Però jo estava centrat en la part racional. Era una persona freda, valgui la redundància. No vaig plorar fins quatre dies després del rescat. El meu cos seguia encara amb la inèrcia de zero emocions, i explicava la història sense sentiments, sense emocions. És l’instint de supervivència que et fa lluitar, lluitar, lluitar. M’ha agradat el que diu l'Álvaro: no és que em rendeixi, sinó que accepto la mort. Arriba un moment que sí que accepto morir-me. Era conscient que a la nit em moriria; ho tenia clar, ho havia acceptat i ho vivia amb tranquil·litat. No sé com dir-ho, però no estava ni estressat. Estava patint moltíssim, em feia molt mal tot el cos, em donava voltes tot l'entorn, em sentia molt malament, realment volia marxar d'allà i la mort era una sortida. Afortunadament, em van trobar en aquell moment.

Què és el que més et va impressionar de la situació que va viure el Josep Maria aquells tres dies al Balandrau?

— Á.C.: El que més m'impacta, més enllà de moments concrets, és la fortalesa mental que va tenir. Crec que era el meu gran repte. És molt difícil de plasmar en imatges aquesta fortalesa, d’explicar plàsticament i físicament amb la situació en què es trobava en cada moment.

I a tu què t'ha sorprès de l’actuació de l’Álvaro?

— J.M.V.: Només en tinc bones paraules, i agraïment també, a tots. Li vaig escriure el dia que vaig veure la primera projecció: "Ostres, és que m'ha transportat en aquell entorn, en aquell moment, el que hi vaig viure, el que vaig sentir, el que em va passar". Em va arribar al cor, realment.

— Á.C.: Aquest missatge va ser el dia de Reis, el millor regal possible. Des d’aquell moment vaig respirar tranquil. Per a mi era el més important. És que ens ho ha donat tot, el Josep Maria. Ens va deixar fins i tot el llibre que estava estudiant per a la seva tesi. El llibre que apareix a la pel·lícula és seu. En un moment donat vaig dir que m'agradaria subratllar-lo, però em sabia greu, i vaig subratllar-lo amb un llapis molt fi... Sentíem la seva presència en tot moment, realment ens estava acompanyant. I no només ell, sinó totes les persones que ara no hi són, estaven amb nosaltres al rodatge, estaven molt presents. Al final hem treballat per a ells i elles.

Com et sents havent de tornar a explicar aquesta història? No sé si ja la tens molt apresa com un relat i, per tant, no has de reviure les emocions que vas sentir.

— J.M.V.: Sí, la tinc molt interioritzada, l'he explicat moltíssim. La tinc dins del cap, ordenada, en el seu lloc, ho puc explicar, no m'emociono, no em crea traumes, res d'això. Evidentment, aquesta setmana que anem a moltes entrevistes i hi ha molt focus en la història, el meu cap en tot moment està pensant això; et remou, i qualsevol cosa em fa emocionar molt més. Però el dia a dia no és així, puc fer vida com qualsevol altra persona.

Perquè la història de supervivència no acaba amb el rescat, sinó amb continuar amb la teva vida. I ja que t’has salvat, fer que la vida valgui la pena.

— J.M.V.: Sí, totalment. No volia ser presoner de la història i que em limités a fer coses de la vida normal. No volia que això fos un trauma, volia ser lliure. I això passava per enfrontar-me a la història: parlar-ne, explicar-la, dominar-la, tornar a la muntanya, tornar a veure neu, tornar a passar fred. Vaig forçar-me en aquests moments postrescat, que això és una altra fase de la meva història, la recuperació. Gràcies a això he pogut superar aquesta història, puc explicar-la, puc disfrutar de la vida. Si has tingut una segona oportunitat de viure, aprofita-la al màxim. Això significa que el que t'agrada ho has de fer dues vegades. Per exemple, tenia moltes ganes de tenir una aventura fora del país, i fa set anys que visc a Mèxic. La vida és maca, l'has de viure, l'has de poder gaudir.