El front catalanista en el retorn de Macià (1931)
Peces històriques
De l’editorial de La Publicitat (26-II-1931), que dirigia llavors Carles Capdevila i Recasens (Barcelona, 1879 - 1937), tot i que, per l’estil preceptiu el text, es pot atribuir a l’anterior director, Antoni Rovira i Virgili (Tarragona, 1882 - Perpinyà, 1949), encara vinculat al diari. Feia quatre dies que Francesc Macià (Vilanova i la Geltrú, 1859 - Barcelona, 1933) havia tornat de Brussel·les, on s’havia exiliat perseguit per la dictadura de Primo de Rivera. Uns dos mesos després, arran d’unes eleccions generals, Macià proclamaria una efímera República Catalana animat per una interpretació extremada d’un dels acords dels partits republicans espanyols en el pacte de Sant Sebastià de l'agost del 1930.
La tornada de Francesc Macià, el venerable patriota que condensa l’energia sentimental catalana, ha confirmat la conveniència d’estructurar el catalanisme en grans nuclis organitzats políticament. En les importants declaracions que feia a un redactor de La Nau [diari fundat i dirigit per Rovira i Virgili], aquesta necessitat de diferenciació i de cohesió hi és exposada amb rigorosa exactitud. El que cal, diu, en l'hora present, és que els grans partits catalans es defineixin per evitar les confusions. Estat Català [el partit de Macià] dirà ben aviat, afegia, que a més de la llibertat de Catalunya han de solucionar-se també tots els problemes que afecten la vida i la seguretat d’un estat. Segons l'il·lustre perseguit, ell i els que el segueixen es troben més distanciats del gran partit Republicà Catalanista [el mes següent esdevindria el partit Acció Catalana Republicana], la formació del qual aplaudeix, que els components d’aquesta organització ho estan de la Lliga [partit liderat per Cambó]. No és pas aquest punt de vista el que ens interessa discutir ara; l’important és que Macià reconeix, com nosaltres mateixos, la necessitat de formar aquests nuclis, i és molt interessant de saber que, aquell del qual ell serà el prestigi indiscutible, prepara un programa que tot satisfent les aspiracions catalanes tingui l’amplitud política i social suficient per atraure-hi la massa dels treballadors catalans. És una concepció antiga en nosaltres l’existència de tres grans partits que ocupin totalment l'horitzó polític de Catalunya. Aquest és l’únic camí de catalanitzar eficaçment la política catalana. L'ocupació que propugnem faria innecessària la presència de partits no catalans dintre el territori de la catalanitat. Per això recollim amb satisfacció les categòriques declaracions del venerable repatriat. Establert aquest front catalanista, les forces de la política no catalana que encara subsisteixen dintre la nostra àrea han de desaparèixer o deixar-se absorbir. Ara que les esquerres espanyoles han reconegut explícitament el fet polític de Catalunya [en el Pacte de Sant Sebastià del 17 d’agost del 1930] i, dintre una visió federativa, accepten el principi d’autodeterminació que sostenim, la presència de partits d’una ideologia igual a la de qualsevol partit catalanista que tinguessin com a única nota diferencial la seva no catalanitat seria un factor hostil o pertorbador que no podria trobar ni una aprovació tèbia en els partits demòcrates i republicans hispànics. ¿Quin català republicà extremista, socialitzant o socialista declarat, o inclinat a solucions més radicals podria justificar la seva incorporació a un organisme no català de tal significació si el catalanisme li oferia un lloc en una organització equivalent? [...]
