Moviment social i classe dirigent
L'Assemblea Nacional Catalana es va constituir dissabte, tot i que va néixer ja fa mesos, en el mateix moment que es va posar en marxa la consulta sobiranista d'Arenys de Munt. Escric aquest article uns dies abans, però no tinc cap dubte que dissabte va ser un dia històric. Hi ha coses que marquen fites i coses que fan la història. L'Assemblea és una mica de totes dues, i ho dic amb coneixement perquè he tingut l'honor i el goig de participar en actes arreu del país i he comprovat l'energia i l'alegria de tantíssima gent diversíssima que, ara sí, veu un camí realista i ambiciós davant dels seus ulls. Com que també vaig participar en les reunions per promoure les consultes populars allà on es convocaven, puc mesurar el salt endavant que s'ha consolidat: més gent, moltíssima més gent, i amb més determinació. Un moviment ascendent que, empès amb intel·ligència, es va accelerant, es va engrossint i resultarà imparable.
Això ens obliga a mirar el país d'una altra manera. Quan pensem en la Transició, tendim a creure que tothom hi participava, i tanmateix era una petita part de la societat, molt conscient i organitzada. La resta va seguir, perquè la minoria va saber encomanar l'entusiasme per l'objectiu, que eren els tres punts de l'Assemblea històrica, i no gaire cosa més. Ara estem en la mateixa situació, però amb el bagatge d'una experiència que ens confirma que la meta del catalanisme convencional -encaixar Catalunya a Espanya de manera viable- no és possible. La història fa gambades i ara toca estirar-se cap a la llibertat. Una minoria consistent es posa en marxa i la majoria seguirà. Altrament se'ns menjaran alhora Espanya i la crisi: per primer cop, ens obliguem a desmuntar, amb les pròpies mans, la Catalunya que s'estava construint. No tot, sinó els pics d'excel·lència, inclosa l'excel·lència social que feia singular el projecte català. I, com a consolació, ens donen per sota Eurovegas. Si disposéssim de la riquesa que encara produïm, no caldria ni una cosa ni l'altra.
Vist això, sorprèn sentir veus reticents que encara adverteixen que la "classe dirigent" -que vota CiU o el PP que pacta amb CiU- està elaborant nous pactes amb Espanya. Que aquesta classe té pes econòmic, d'acord. Però està desconnectada, per tímida, de l'aspiració de la societat en conjunt, de la que aporta talent i empenta. En la societat del coneixement, la que posa una part de les energies en l'excel·lència, l'elit es forma a partir de (parafrasejant el clàssic) "les forces de l'empresa i la cultura", en sentit ampli. Si aquest segment encara no és visible com a classe dirigent és perquè no és unànime quant al projecte. No hi ha classe dirigent sense projecte, i aquest només pot ser avui, a Catalunya, la independència. La resta és anar enrere. L'antiga burgesia pot tenir respectabilitat -això va a gustos, perquè també té un passat- però de segur que no té projecte per a Catalunya.
La classe del coneixement (el món cultural i creatiu, el món professional i universitari, molts nous empresaris, etc.), el cim de la piràmide productiva, ha de ser el motor intel·lectual de la independència. Ha d'anar quallant, no pas en un estament compacte i organitzat, sinó en un estat d'opinió. Classe dirigent vol dir poder, i el poder és en les idees, en la capacitat d'influir i mobilitzar, de crear realitat. Per sota, impregnant-ho tot, hi ha el moviment popular: el que aplega i mou l'ANC, el que fa possible la majoria social. Ah, i els polítics? Han d'esdevenir l'instrument, la clau de volta, el lideratge clar i precís.
Aquest independentisme ja present no és "de butxaca", com diuen ara els detractors per minimitzar-lo: és de consciència nacional. De necessitat de llibertat per dur a terme un projecte, que és el que fins ara i amb limitacions defensava el catalanisme. Els que no comparteixin aquesta emoció poden adherir-s'hi pels arguments, que n'hi ha de sobres. El projecte val per a tothom, és obert i ecumènic. Dit això, dues paraules per al debat sobre la llengua castellana. Cap problema per part meva, que s'ha de seduir tothom i sense enganyar ningú: la Catalunya independent no renunciarà al patrimoni cultural i estratègic que representa la llengua castellana. Encara que es demani una adhesió a la llengua espanyola que no tothom ha fet envers la llengua catalana. Ara bé, precisem: la minoria castellana podria molt bé sumar-se al projecte central. Si no ho fa, és que necessita precisions, com les necessiten els col·lectius immigrants. Vol dir que fan d'immigrants, que viuen fora del tronc central de la societat, en un món a part, en un gueto ample i perifèric. I si aquesta és la penitència, potser que reflexionin sobre el pecat.
