Mugabe ha mort, però la seva política perdura

La mort, la setmana passada, de l’expresident de Zimbàbue Robert Mugabe, de 95 anys, ha provocat entre els zimbabuesos reaccions contradictòries i més aviat contingudes, en part perquè la seva mort política ja va tenir lloc el 2017, quan els militars el van derrocar. Els zimbabuesos ho van celebrar aleshores amb entusiasme, als carrers i les xarxes socials. Abans del cop d’estat, teníem la sensació que ens enterraria a tots.

Sempre ha sigut difícil parlar del llegat de Mugabe sense caure en les falses dicotomies creades per les tensions entre Occident i el seu partit, la Unió Nacional Africana de Zimbàbue - Front Patriòtic, per l’expropiació de les terres dels colons blancs per entregar-les als zimbabuesos negres.

L’acord del 1979 que va posar fi al conflicte entre els combatents de Mugabe i el govern blanc va donar el control polític a la majoria negra, però estipulava que les terres més productives d’aquest país, majoritàriament agrícola, havien de continuar en possessió d’uns quants milers de colons blancs. La Gran Bretanya, antiga metròpoli colonial de Zimbàbue, es va comprometre a recaptar centenars de milions de dòlars per comprar terres en possessió dels blancs i després redistribuir-les, però, segons l’acord, els propietaris blancs no es veurien obligats a vendre-les fins a deu anys més tard com a mínim. Quan el 1980 va ser elegit primer ministre, en el seu famós discurs de presa de possessió Mugabe va instar els zimbabuesos a “oblidar el dolorós passat, perdonar i oblidar”. Però de seguida va maniobrar per consolidar el seu poder.

A finals dels anys vuitanta, una crisi econòmica va obligar el seu govern a aplicar un programa d’ajust estructural acordat amb el Fons Monetari Internacional. L’atur i la inflació creixien, així com la decepció del poble amb Mugabe. Els sindicats i els grups de drets civils van portar la veu cantant de la dissidència. Van augmentar les pressions per renovar una economia lligada a una classe formada per terratinents blancs aliats amb el capital internacional. I el 1997, quan el govern de Mugabe va intentar accelerar la redistribució de terres mitjançant l’expropiació de 1.471 finques, la Gran Bretanya va incomplir el compromís de finançar la reforma agrària.

Les comunitats rurals, cada vegada més agitades, així com els polítics locals i els empresaris negres, continuaven pressionant. Fins que la Setmana Santa del 2000, 170.000 famílies negres van ocupar 3.000 finques d’agricultors blancs. El govern de Mugabe, veient que aquesta ocupació tenia les simpaties de la ciutadania, la va formalitzar com a programa governamental per a la redistribució de les terres per la via ràpida. I les repercussions econòmiques es van començar a notar: la inflació va pujar i la divisa es va devaluar, mentre creixien les cues als supermercats, els bancs, les gasolineres, els hospitals i els llocs de treball.

A Occident s’explica que la desfeta econòmica de Zimbàbue després del 2000 es va produir en una mena de buit causat per una “apropiació insensata de terres”, un relat que no té en compte els fonaments històrics de la dràstica redistribució de les terres ni la traïció britànica de l’acord del 1979. Aquest relat occidental també oblida que la reforma agrària està lluny de ser un desastre. El 2016, les exportacions de tabac van representar 887 milions de dòlars, el 31% del total dels ingressos de divises. Aquesta riquesa ja no és patrimoni de 1.500 productors de tabac majoritàriament blancs, sinó que és fruit del treball de 100.000 agricultors negres, 70.000 dels quals són petits propietaris.

La pèrdua de “terres blanques” i “vides blanques” -cinc agricultors blancs van morir presumptament assassinats en l’ocupació de terres del 2000- ha determinat l’actitud del món occidental pel que fa a Zimbàbue. Però els fracassos i les tàctiques repressives de Mugabe no es van considerar rellevants fins que no van amenaçar els interessos d’Occident, tal com posa de manifest el seu silenci davant els assassinats de la minoria ndebele. En conseqüència, i per la brutal història del colonialisme i l’imperialisme, s’ha creat un corrent de panafricanisme que es defineix, en gran part, per la seva oposició a Occident, mentre que tanca els ulls davant dels excessos dels governs postcolonials africans.

Des de la destitució de Mugabe, el nou president, Mnangagwa, s’ha revelat com la nova cara del vell Zimbàbue. Mnangagwa ha intentat configurar el govern post-Mugabe com un nou ordre liberal decidit a normalitzar les relacions amb Occident. Però les eleccions del juliol del 2018, en què les forces d’ordre públic van causar la mort de sis persones durant uns incidents violents relacionats amb la impugnació d’uns resultats, han minvat la seva legitimitat política.

Hi havia un temps en què molts zimbabuesos creien que la mort de Mugabe anunciaria el naixement d’una nova època. Però la seva desaparició no significa res si continua actiu el sistema repressiu que va ajudar a establir. El fet d’esperar que Mugabe desaparegués va ser un llast tan feixuc que va frenar la imaginació política radical que ens va alliberar de la dominació colonial. La nostra imaginació política no va ser capaç d’anar més enllà de la fi del colonialisme, amb conseqüències nefastes per als anys posteriors a la independència. Ara, amb Mugabe ja desaparegut, hem d’entendre que el futur de Zimbàbue no té res a veure amb la mort del que és vell ni amb el naixement d’una cosa nova. A més de l’oposició a l’actual president, Zimbàbue necessita un moviment de masses genuïnament panafricà partidari de la reforma agrària, la indigenització, els pobres, les dones i el col·lectiu LGTBI, per desafiar un sistema polític basat en la figura africana del Big Man que Mnangagwa representa.

Necessitem un moviment progressista que lluiti contra la corrupció, la injustícia i la violència, i que alhora vulgui posar fi a les injustícies històriques del domini colonial i la violència de l’estat. El futur de Zimbàbue passa per unir les generacions i reimaginar-nos nosaltres mateixos i la nostra política amb l’objectiu que la nostra nació procuri el benestar de tot el poble.

Més continguts de