Multinacionals i impostos

Els últims dies ha aparegut un nou escàndol sobre la tributació d’empreses multinacionals. La Comissió Europea (CE) exigeix que Apple pagui 13.000 milions d’euros a la Hisenda irlandesa per haver evadit impostos des del 2003 fins al 2014. El tipus de l’impost de societats és del 12,5% a Irlanda, però Apple va pagar d’impostos la irrisòria quantia del 0,005% dels seus beneficis el 2014. La CE ja feia temps que investigava la tributació d’aquesta multinacional.

El cas anterior és només un exemple de la problemàtica que genera la tributació de les empreses multinacionals. Un altre cas és el de Google, que ha hagut de pagar a les autoritats britàniques 130 milions de lliures esterlines per impostos no pagats. També al Regne Unit la ciutadania ha boicotejat Starbucks per les seves pràctiques d’elusió fiscal. Igualment, no cal dir que a l’estat espanyol els mitjans han posat de manifest que empreses com Apple, Google i Amazon paguen molt pocs impostos.

La crisi econòmica i els dèficits pressupostaris que s’han generat com a conseqüència han portat a obrir el debat de la pressió fiscal que suporten les multinacionals. Davant d’aquests fets ens podem preguntar per què les empreses multinacionals aconsegueixen pagar tan pocs impostos i en quin grau les diferències fiscals afecten la localització empresarial o, dit d’una altra manera, com reaccionen les empreses a diferències en el nivell de tributació entre països. Per respondre a aquestes qüestions em remeto a una recent publicació de l’IEB (Institut d’Economia de Barcelona) coordinada pel professor Jordi Jofre-Monseny i titulada Tributació, multinacionals i inversió estrangera.

Per aconseguir atraure les empreses més mòbils, és a dir, per raons de competència fiscal, als països de la Unió Europea hi ha hagut una tendència a reduir el tipus impositiu de l’impost de societats. El seu tipus impositiu mitjà ha passat del 30% l’any 1996 al 19% el 2014. Així mateix, molts països per atraure empreses estrangeres amb mobilitat han previst implícitament o explícitament buits legals per facilitar que en la pràctica es pugui gaudir d’una menor càrrega fiscal. La Comissió Europea persegueix que els països europeus ofereixin obertament condicions especials en matèria tributària a les empreses estrangeres, però les autoritats dels diferents països sí que poden introduir canvis en la definició de la base imposable de les empreses amb molta mobilitat perquè la seva càrrega tributària efectiva sigui més baixa que la de les empreses nacionals. Un exemple es troba en l’aplicació de tipus reduïts als ingressos derivats de la propietat intel·lectual ( patent boxes ).

A més a més, a aquestes pràctiques s’hi ha d’afegir que les empreses apliquen estratègies d’elusió fiscal legals o il·legals per reduir el pagament d’impostos. Així, les multinacionals reassignen els beneficis fiscals als països amb menys impostos a través del que es coneix com a preus de transferència i préstecs entre les empreses.

L’evidència empírica demostra que el tipus aplicat a l’impost de societats afecta tant la ubicació de les plantes de les empreses multinacionals, les filials, les oficines centrals i les patents com la inversió en actius (fixos i intangibles) i la plantilla en un país. S’ha constatat que la diferència d’un punt percentual més en el tipus impositiu comporta una reducció dels actius fixos d’entre un 2% i un 5% en un país en concret. A més, els estudis empírics demostren que limitar les pràctiques de trasllat de beneficis d’aquestes empreses multinacionals entre països té conseqüències negatives sobre l’activitat inversora. No obstant això, la pregunta que cal fer és si tot plegat té efectes en el benestar general. Un estudi empíric recent que fa referència als EUA conclou que la variació de les càrregues tributàries per a les empreses entre diferents estats porta a una distribució espacial no òptima de l’activitat econòmica. Si els diferents estats harmonitzessin la fiscalitat per a les empreses, el PIB i el benestar nacional augmentarien en gairebé un 1%.

És evident, doncs, que la globalització i les pràctiques d’elusió fiscal conjuntament amb un baix nivell d’harmonització fiscal i un defectuós sistema d’intercanvi d’informació fiscal entre països fan que les empreses multinacionals tributin poc, una qüestió que sembla que cada cop preocupa més l’opinió pública, ja que suposa un tracte discriminatori cap a les empreses nacionals i una disminució dels ingressos fiscals. Les accions individuals dels països per gravar les activitats mòbils de les empreses multinacionals estan condemnades al fracàs. Per gravar aquestes empreses cal una acció conjunta. Així, institucions com l’OCDE i la UE han de promoure l’harmonització fiscal i l’intercanvi de dades entre països signant convenis bilaterals amb aquesta finalitat. Aquest és el camí a seguir.

Més continguts de