Els líders sindicals i Trump

Les mesures contra la crisi climàtica podrien esdevenir la maquinària més potent per crear ocupació des de la Segona Guerra Mundial

Per als progressistes, fins ara la presidència de Donald Trump ha sigut com una màquina llançapilotes que no para de colpejar-nos la cara. Amb tot, el cop que m’ha deixat més tocada no ha vingut del president. Va ser fa dues setmanes, quan uns quants líders sindicals van sortir somrient de la Casa Blanca per declarar davant les càmeres la seva ferma lleialtat a Trump.

Sean McGarvey, president dels Sindicats de la Construcció dels EUA, va explicar que Trump els havia ensenyat el Despatx Oval i els havia tractat amb un respecte “gairebé increïble”. McGarvey es va comprometre a col·laborar estretament amb la nova administració en matèria d’energia, comerç i infraestructures, i un altre líder sindical va qualificar el discurs de presa de possessió de “gran moment per als treballadors i treballadores”. Quan Trump va firmar el decret per a la construcció dels oleoductes Keystone XL i Dakota Access, aquests mateixos líders van manifestar la seva satisfacció.

Una nova administració sempre pot esperar que moltes organitzacions expressaran la seva voluntat de col·laborar-hi sense partidismes respecte al nou líder. Que quedi clar, però, que aquest no és el cas. Es tracta d’una nova aliança. Com Terry O’Sullivan, cap del Sindicat Internacional d’Obrers dels EUA, va dir al canal MSNBC: “El president és constructor. Nosaltres som constructors”.

Trump és partidari d’una legislació del “dret al treball” que amenaça l’existència dels sindicats

Però l’edifici que Trump està construint està pensat per caure sobre la gent que aquests sindicats haurien de defensar. L’actual supressió de les normes farà menys segura la seva professió, i el president potser declararà la guerra a la Junta Nacional de Relacions Laborals, un organisme que fa poc va dictaminar que havia vulnerat els drets dels treballadors del seu hotel de Las Vegas a sindicar-se i a la negociació col·lectiva. Les rebaixes que vol aplicar a l’impost de societats desmantellarien els serveis públics dels treballadors, per no parlar dels empleats del sector públic. Trump és partidari d’una legislació del “dret al treball” que amenaça l’existència dels sindicats. El designat com a secretari de Treball, el magnat del menjar ràpid Andrew Puzder, té un llarg historial d’explotar els empleats i li agrada la idea de substituir els éssers humans per màquines. I el candidat de Trump al Tribunal Suprem, Neil Gorsuch, ha dictat més sentències a favor dels empresaris que no dels treballadors. De fet, els sindicats més clarividents ja es pregunten obertament si sobreviuran a aquesta administració.

Perdríem, doncs, molt de terreny a canvi d’uns llocs de treball temporals destinats bàsicament a la reparació de carreteres i la construcció d’oleoductes.

I val la pena analitzar més de prop les conseqüències d’aquests oleoductes i de tot el programa de Trump, basat en el negacionisme del canvi climàtic. Un món que s’escalfa és una catàstrofe per a les classes mitjanes i treballadores; més que per als rics, que tenen un matalàs econòmic per navegar en gairebé totes les crisis. Els treballadors i els aturats solen viure en cases més vulnerables als fenòmens meteorològics extrems (com vam veure amb els huracans Katrina i Sandy) i una catàstrofe els pot arrabassar tots els estalvis, si en tenen.

No cal dir que ens podem preguntar per què, en temps tan insegurs, els sindicats no s’han de preocupar més pels llocs de treball que pel medi ambient. Una de les raons és que les mesures contra la crisi climàtica podrien esdevenir la maquinària més potent per crear ocupació des de la Segona Guerra Mundial. Segons un estudi de la Fundació Rockefeller i el Deutsche Bank, modernitzar els edificis nord-americans per fer-los energèticament eficients podria crear “l’ocupació equivalent a 3,3 milions d’anys de treball”. Es poden crear també milions de llocs de treball en el sector de les energies renovables, el transport públic i el tren lleuger.

A més, gran part d’aquests llocs de treball estarien relacionats amb oficis del ram de la construcció -fusters, ferrers, soldadors, instal·ladors de canonades-, els dels líders sindicals que han estat tan amables amb Trump. Aquests sindicats podrien lluitar per llocs de treball sostenibles en una fase de transició cap a una economia ecològica. En canvi, fan relacions públiques en nom dels llocs de treball majoritàriament temporals que els ofereix Trump -construcció d’oleoductes, armes, presons i murs fronterers-, mentre amplia la xarxa de carreteres, encara que el transport públic afronti dràstiques retallades.

Els sectors que han fet causa comuna amb Trump no representen ni una quarta part dels sindicalistes

La bona notícia és que els sectors que han fet causa comuna amb Trump no representen ni una quarta part dels sindicalistes. I molts altres sindicats s’adonen de l’enorme potencial d’un New Deal ecològic. “Hem de fer ara la transició cap a una economia d’energia neta per crear milions de llocs de treball de qualitat, reconstruir la classe mitjana i evitar una catàstrofe”, afirmava George Gresham, el president del principal sindicat de professionals sanitaris, en un comunicat dos dies després dels decrets dels oleoductes.

Altres sindicats, com la Taxi Workers Alliance de Nova York, van mostrar la seva oposició al veto als refugiats aturant les activitats a l’aeroport J.F. Kennedy durant les protestes.

Durant molt de temps aquesta diferència d’estratègies quedava oculta sota la bandera de la solidaritat. Però ara alguns dirigents sindicals estan provocant una ruptura per falta de solidaritat amb els seus companys, sobretot els immigrants i els treballadors del sector públic que se senten agredits per Trump.

Els dirigents sindicals s’enfronten ara a una clara disjuntiva. Poden unir-se al moviment divers i cada vegada més ampli que s’enfronta al programa de Trump i intentar guiar els treballadors nord-americans cap a un futur net i segur, o poden esdevenir la brigada per construir la distopia de Trump, és a dir, la força necessària per crear una amenaça.

Més continguts de