Focs d’octubre

La violència és treure ulls i esclafar testicles

La veritat és que avui no hauria d’escriure de res. Són tantes les coses que passen i m’aclaparen que em sento impotent per confegir un text que tingui el més mínim sentit. Sembla que les forces desfermades de la naturalesa s’hagin volgut sumar a les forces desfermades del poder estatal. Llamps i trons i pluja desmesurada van de bracet amb força bruta i dispars i detencions. Quin octubre, valga’ns Déu! Veient les imatges de la repressió als carrers de Barcelona un pensa que això és com aquell octubre de fa dos anys, amb la diferència que ara passa dia sí i dia també. I si en aquell octubre mitificat del nostre descontentament hi havia gent de totes les edats que sofrien les patacades de les anomenades forces de l’ordre, ara la majoria són joves. Molt joves. Violents? Alguns sí, evidentment. I haurien de saber-se contenir. Però la majoria, així ho vull creure, només fan trapelleries, incendien contenidors, fan barricades de foc per impedir que la policia faci de les seves. I això em sembla que no és pas violència, la violència és treure ulls i esclafar testicles. La violència és anar armat amb barres de ferro i apallissar qualsevol jove que surti al pas de la sinistra gossada feixista.

El foc sobre l’asfalt és una imatge potent. I els edificis tenyits amb el rosa oscil·lant de les flames adquireixen una màgia onírica. La força del foc és la força de la joventut. La força de la intransigència davant de la paràlisi d’aquells que haurien de representar els joves i canalitzar les seves energies. Els joves deuen pensar que massa somriures i massa pacifisme. On els han dut? A una vida sense perspectives. Per alguns, a més, a la pèrdua del confort familiar cada dia més escàs. M’imagino que alguns nois i noies que planten cara a la policia provenen de l’escoltisme. I que han passat dels focs de camp als focs de ciutat. Però tant, aquests, com la immensa majoria, estan decebuts de com han dut les coses els nostres polítics. "Si els nostres pares –deuen pensar–, amb tants somriures i tanta manifestació estètica tova no han aconseguit res, a veure si nosaltres, amb una estètica més dura i potent, l’estètica poderosa del foc, aconseguim alguna cosa". A vegades penso com m’agradaria tenir vint anys i sortir de nits a córrer. Amb els ulls protegits, això sí, i l’entrecuix també, m’agradaria anar a saltar sobre les bardisses de foc que cremen en el gris de l’asfalt. I voldria que aquestes bardisses urbanes que cremen fossin com la bardissa bíblica que cremava sense consumir-se. Voldria que els joves, i jo, jove metafòric assimilat, no deixéssim mai d’encendre i mantenir ben viu el foc metafòric de la nostra disconformitat i de la nostra lluita per canviar les coses, per sortir al pas de les terribles injustícies dels estats autoanomenats demòcrates i civilitzats, per sortir al pas de la seva corrupció, del seu conformisme interessat. On ets Europa? Que dorms?

Ara l’octubre és, per a mi, una altra cosa. És el mes d’aquell referèndum que sembla que hem d’oblidar per fer-ne un altre, és el mes d’aquella repressió bestial

Desgraciadament ja no tinc vint anys. En tinc gairebé quatre vegades més i ara el que em toca és anar preparant l’equipatge per al viatge definitiu. Però deixar el meu país tal com es troba m’és una causa de dolor profund. Pensar que no veuré el final feliç de tot això em produeix una tristesa infinita. Però em conforta que els joves mirin endavant i que no cedeixin. Els joves i el seu foc metafòric són la nostra penyora d’un futur més just.

Altres anys, quan venia aquest temps, m’agradava parlar dels boscos que s’anaven despullant, dels arbres exhausts endomassats de porpres i d’arams, esquinçalls de les banderes de l’estiu. M’agradava parlar del sotabosc humit, dels bolets carnosos que creixen entre el podrimener de fulles i entre les molses perlades. M’agradava parlar de les magranes i els codonys, dels panellets i les castanyes. M’agradava abandonar-me a la nostàlgia. Perquè l’octubre era, fins ara, un mes per a la nostàlgia. I per a la memòria concentrada en històries pastoses i dolces. Però ara l’octubre és, per a mi, una altra cosa. És el mes d’aquell referèndum que sembla que hem d’oblidar per fer-ne un altre, és el mes d’aquella repressió bestial que no podem oblidar perquè encara continua. És el mes dels presos polítics i els exiliats per no fer res. Si ni tan sols van ser capaços d’arriar la bandera rojigualda del Palau de la Generalitat! Per què us vau barallar? Per què no vau portar fins a les últimes conseqüències allò que havíeu aprovat? Per què uns van anar a l’exili i els altres es van estimar més anar a la presó? Preguntes. Mentrestant, cremen els focs d’octubre.

Més continguts de