L’Advent

Escriptor i pintorDemà és el primer diumenge d’Advent. En l’obra d’art total que és l’anomenat any litúrgic, demà comença tot. Comença una història recurrent, un relat, com els agrada de dir ara als periodistes i als polítics, que, evidentment, té un sentit, que no és altre que el de la celebració de la fe cristiana, o potser, més exactament, catòlica. L’encarnació és l’inici del drama que acabarà en la mort, ajusticiat, del nen que neix. Però aquest relat no és una tragèdia, perquè la història acaba bé. I és que l’ajusticiat ressuscita. Però per això falta encara temps. Ara som al començament del començament, gairebé a l’obertura d’aquesta obra d’art composta amb lletra i música i escenografia i 'atrezzo' i rituals. Quan Wagner es va treure de la màniga això de l’obra d’art total, ja feia temps que existia. Només calia fixar-se en aquesta estructura magnífica, moderníssima, plena de sentit, feta amb referències a textos trets de context, als quals se’ls dona un significat nou. Demà, com deia, comença tot, comença l’Advent.

La paraula 'advent' és la traducció catalana de la llatina 'adventus', és a dir, 'adveniment', 'vinguda'. El que ve, d’aquí quatre setmanes, no és altre que un Nen. Tots sabem la història. Tot allò del portal, els pastors i els àngels i els Mags d’Orient.

Ja fa molts i molts segles, el profeta Isaïes ho va anunciar: i ho podem llegir com vulguem. Va dir, Isaïes: “El poble que caminava en la fosca ha vist una gran llum; una llum ha resplendit per als que vivien en el país tenebrós. El jou que els afeixugava, la barra que duien a l’espatlla, el garrot del seu opressor, tot ho ha trossejat. Les botes dels soldats que sotraguejaven la terra i els vestits rebolcats en la sang, tot crema alhora, el foc ho devora. Perquè ens ha nascut un Nen, ens ha estat donat un fill que porta a l’esquena la insígnia de sobirà. Aquest és el seu nom: Conseller prodigiós, Déu heroi, Pare per sempre, Príncep de pau…”

També Isaïes, en un altre fragment del seu llibre, diu com serà aquesta pau: “El llop conviurà amb l’anyell, la pantera jaurà amb el cabrit; menjaran junts el vedell i el lleó, i un nen petit els guiarà. La vaca i l’ossa pasturaran juntes, jauran plegades les seves cries. El lleó menjarà palla com el bou, l’infant de llet jugarà vora el cau de l’escurçó, el nen ficarà la mà a l’amagatall de la serp”. Aquest Nen que esperem que neixi d’aquí quatre setmanes no es dedicarà pas solament a la cosa bucòlica. Continua, Isaïes: “No jutjarà per les aparences ni decidirà pel que senti a dir; farà justícia als desvalguts, sentenciarà amb rectitud a favor dels pobres. La seva paraula serà un flagell en el país, una sentència que farà morir el malvat.”

Ja se sap, els profetes són difícils de llegir, però són clars com l’aigua clara. Cal pensar en les circumstàncies històriques del moment en què van escriure i, sense fer cap esforç gaire gran, pensar en les nostres. I continuo amb Isaïes: “T’he escoltat a l’hora favorable, t’he ajudat el dia de la salvació. T’he reservat i et destino a ser aliança dels pobles, a restaurar el país, a repartir les heretats devastades, i a dir als empresonats: «Veniu a fora», i als qui viuen a la fosca: «Sortiu a la llum». El Senyor consola el seu poble i es compadeix dels afligits.”

Aquest any, el meu Advent anirà per aquí. Per aquesta esperança de llibertat i també pel desig de convertir aquest desert en paradís, aquesta estepa en un jardí, omplerta de crits de joia i alegria, músiques i cants… Tot metàfores? Segur que sí. Però també formalitzacions d’allò que volem en la nostra situació actual. Presos fora, construcció d’un país nou. I també, fins i tot, Isaïes ens dona una mica el gustet de la venjança de tantes malifetes sofertes: “No tinguis por de les injúries dels homes, no t’acovardeixis pels seus ultratges. Acabaran com un vestit menjat per la tinya, com llana consumida per les arnes.”

Isaïes és el profeta de l’Advent. Perquè el Nen que ens anuncia és el que ens ha de portar la plenitud.

Demà comença aquesta espera que, ho sabem bé, pot durar encara, per a nosaltres, força temps. Però no solament no hem de defallir, hem de posar-hi la nostra part. Cadascú a la seva manera, com pugui. Sense esperar que tot ens sigui donat. Com ha de ser la nostra lluita? Només resistència?

I si tot això d’Isaïes ho troben massa “de misses”, poden llegir Virgili, el gran poeta llatí, que uns segles més tard també va fer les seves profecies sobre una nova edat d’or. (Isaïes, capítols 11, 40, 49 i altres; Virgili, bucòlica IV.)