Els feminismes religiosos no són feminismes

Cap interpretació benèvola dels textos sagrats proposa un canvi en l’estructura de poder en benefici d’un món just per a la dona treballadora

Tot i les seves pretensions aglutinadores i universalistes, les religions (cal no confondre-les amb l’espiritualitat), que no deixen de ser ideologies elaborades en defensa dels interessos de determinats grups ètnics, classes i gèneres, són juntament amb els mercats els dos principals enemics dels drets de la dona al món. L’assalt del neoliberalisme als sous i als serveis socials ha estat com un regal per a les institucions religioses, que veuen com milions de treballadores tornen a ser esclaves del senyor de la llar i del cel i, desesperades, recuperen els amics invisibles de temps enrere.

Les fràgils fites del feminisme van ser envestides a finals de la dècada de 1970 per la santa aliança entre el capitalisme exacerbat i el fonamentalisme jueu, cristià i islàmic

No fa gaire que les propostes generals d’un feminisme sense adjectius, adaptades a la situació concreta de cada país, mostraven la seva capacitat per reclutar milions de dones i alguns homes desitjosos de progrés, per posar fi a l’escandalosa discriminació que pateix la meitat de la humanitat per raó de sexe. No obstant, les seves fràgils fites van ser envestides a finals de la dècada de 1970 per la santa aliança entre el capitalisme exacerbat i el fonamentalisme jueu, cristià i islàmic. El 1978, mentre el polonès Joan Pau II es convertia en papa, en altres fronteres de l’URSS les dretes sunnita i xiïta irrompien a l’Afganistan i l’Iraq. És en aquest marc on apareixen els feminismes religiosos, còmplices de les teocràcies opressores que han vestit amb disfresses modernes els vells conceptes superats, amb la finalitat de justificar l’estatus inferior de la dona “pel seu destí biològic” i la seva raó de ser: haver estat creada perquè “Adam no estigui sol” (Gènesi II: 18 i 22) i serveixi a la “quietud de l’home” (Alcorà, 30:21). Cap interpretació benèvola dels textos sagrats proposa un canvi en l’estructura de poder en benefici d’un món just per a la dona treballadora.

Els feminismes cristians i jueus. Si bé van ser les promotores del moviment secular universal pels drets de totes les dones, les religioses feministes, que lluiten per establir estats teocràtics, reclamen un tracte igualitari per a elles i poder ocupar llocs de poder en la institució, com si tenir una pastora convertís el ramat (una massa sense voluntat pròpia) en ciutadans defensors dels drets humans. Les feministes religioses jueves, en lloc de lluitar per un estat laic, demanen als rabins poder resar lliurement al Mur de les Lamentacions, acabar amb espais segregats per sexe i amb el registre dels fills nascuts fora del matrimoni en la llista dels nens bastards. Alhora, unes 200.000 dones israelianes van ser víctimes, el 2013, de violència de gènere. Pel que fa a les cristianes, el papa Francesc ha acusat les teories de gènere de destrucció de la família. ¿Per què deu ser que és capaç de trencar el tabú d’acostar-se als homosexuals però segueix negant l’ordenació de dones?

I el feminisme islàmic? Aquest terme neix a l’Iran a principis del 1990 després de la il·legalització de les organitzacions feministes laiques. Van pensar que eliminant les veus que parlaven d’un greu problema social el problema desapareixeria per art de màgia. Va ser així com les mateixes dones islamistes vinculades als homes del poder, i afectades per la restauració de lleis medievals que assignaven l’estatus de subgènere a les iranianes (que el 1964 tenien una ministra al govern i un ministeri de la Dona el 1974), van decidir oferir la seva versió alternativa de l’Alcorà suavitzant l’apartheid de gènere imposat per aquella teocràcia. Mentre que els fonamentalistes apostaven pel “Casa’t i sigues submisa”, i acusaven les feministes de ser agents de la corrupció moral, les moderades exigien que el mocador substituís el hijab, i que en l’aplicació de les lleis bàrbares de lapidació o del talió la vida de la dona valgués el mateix que la d’un home, i no la meitat. Les seves propostes van ser desestimades pels islamòlegs: per alguna raó Déu ha enviat profetes només de sexe masculí i només a ells els ha fet revelacions (Alcorà, 21:7). Aquesta postura va empènyer la premi Nobel de la pau Shirin Ebadi a passar al tercer grup, les radicals, que reclamen una clara separació entre la religió i el poder.

L’ocàs del feminisme religiós. Independentment de les singularitats del país on treballin, les feministes islàmiques demanen, per exemple, la instauració d’una teocràcia islàmica a tots els països del món, i que s’apliquin lleis de l’any zero de l’islam, o mantenir l’enfocament creacionista que reserva la raó de ser de la dona a servir perquè “Adam no estigui sol” o de “quietud de l’home”, cosa que els impedeix oposar-se a la pedofília legitimada que autoritza el matrimoni amb nenes de 8 o 9 anys, ja considerades dones (el vel és el seu senyal). ¿Com conjuguen les religioses el fet que Abraham -patriarca de les tres religions semítiques- abandonés la seva concubina Agar i el seu fill Ismael al desert sense aigua ni menjar i defensar una llei contra la violència de gènere? Si és cert que la religió prospera on hi ha greus injustícies socials -i per això la seva presència a l’Europa del benestar ha sigut menor-, el secularisme és la condició prèvia per a l’alliberament de la dona: les primeres musulmanes que van poder votar ho van fer el 1919 a les repúbliques socialistes de l’URSS. A l’Aràbia Saudita encara no poden! Els textos sagrats s’oposen a quasi totes les reivindicacions feministes, com acabar amb la feminització de la pobresa i amb la violència contra la dona, denunciar que entre 193 països només hi hagi dones cap d’estat o de govern en 19 o que la dona sigui propietària del seu cos, com ho és l’home.

Més continguts de