23/04/2011

Ni un pas enrere?

3 min
Ni un pas enrere?

Que les retallades pressupostàries anunciades pel govern d'Artur Mas no suscitarien entre la ciutadania cap mena d'entusiasme era fàcil de preveure. Amb tot, he de confessar que m'han sorprès no tant la magnitud com la naturalesa i el contingut de les reaccions registrades aquestes darreres setmanes, i em suggereixen una reflexió que -ja ho adverteixo- resultarà políticament molt incorrecta.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

El to d'aquestes reaccions el va il·lustrar molt bé la declaració publicada l'altre dia per diverses organitzacions i empreses de l'anomenat Tercer Sector Social que, amb el títol Ni un pas enrere! Invertim en futur , no només rebutjava la possibilitat de frenar les polítiques socials desplegades els darrers anys, sinó que exigia encara "més dotació de recursos" en aquest àmbit.

També s'han manifestat els altres estaments que depenen de l'erari públic: mestres, professors i pares d'alumnes (l'ensenyament és sagrat, ens hi juguem el futur…); col·lectius de periodistes (les retallades posen en perill "eines bàsiques de l'espai català de comunicació"); el món de la cultura ("la cultura no és una despesa, és una inversió"); els representants sindicals a les universitats (qualsevol contracte laboral és intocable, per temporal que sigui), i al capdavant de tots, els professionals de la sanitat (amb la salut no es pot estalviar), que amb els seus missatges d'alarma han esperonat associacions de malalts i ciutadans individuals a denunciar que les seves respectives patologies, ja siguin les cataractes o els galindons, no admeten esperes ni ajornaments. Fins i tot el novel·lista anglès establert a Llafranc, Tom Sharpe -segurament, en condicions de pagar-se una bona medicina privada- ha advertit que potser haurà de tornar al seu país i instal·lar-se a Cambridge. Per contra, resulta dificilíssim trobar facultatius capaços d'admetre en públic la crua veritat: que hem creat un model sanitari d'excel·lència, sí, però per damunt dels nostres recursos i, per tant, econòmicament inviable en el futur amb les fórmules de finançament actuals.

En resum: gairebé tothom concedeix que, vista la situació financera de la Generalitat, algunes tisorades són indefugibles; però tothom afirma que s'han de fer en altres àmbits, no de l'estament de què els protestataris formen part i on no hi ha -asseguren- ni un treballador ni un euro prescindibles. Llàstima que, a l'hora de posar exemples de sectors en què sí que es podria retallar, la llista sigui tan curta i tan banal: les "ambaixades" catalanes a l'estranger i els cotxes oficials…, que, tot plegat, costen a l'any menys que una única planta de només un gran hospital.

Aquesta eclosió de corporativisme i d'egoisme social -la crisi econòmica ja pot ser tan severa com vulgui, però "els nostres drets no es toquen"- s'ha produït en paral·lel amb un esclat de demagògia política i sindical. Perquè si la realitat dels 7.552 milions d'euros de dèficit públic català és incontrovertible, no cal ser catedràtic d'hisenda pública per entendre que la situació no s'ha generat en els darrers quatre mesos. De fet, al llarg dels cinc darrers exercicis (2006-2010) el deute públic català s'ha doblat amb escreix, ha passat de 14.043 a 31.885 milions, és a dir, del 7,6% al 16,2% del PIB.

Així doncs, provoca estupefacció veure els tres partits responsables d'aquest brutal endeutament (PSC, Esquerra i Iniciativa) escandalitzar-se ara per les retallades que la seva herència ha fet inevitables, i atribuir-les no pas a l'asfíxia econòmica de la Generalitat, sinó als perversos instints neoliberals i privatitzadors de Convergència i Unió. Quan el senador Joan Saura denuncia amb to compungit que "mai no s'havia vist un atac tan fort contra l'estat del benestar", ¿li haurem de recordar l'alegre allau de despeses sumptuàries que va decidir fer durant els seus set anys com a conseller, i a quants quiròfans en funcionament equivaldrien? Quan, en una maniobra preelectoral de curtíssima volada, els socialistes forcen que el Parlament blindi els serveis socials només a la ciutat de Barcelona, ¿no creuen que haver presidit la Generalitat des del 2003, haver-ne controlat la hisenda i haver-ne negociat el nou finançament els obligaria a tenir unes actituds més serioses i menys localistes? Mentrestant, la ministra Leire Pajín vol jugar a defensora dels drets dels pacients catalans, però els vicepresidents Rubalcaba i Salgado insisteixen que la reducció del dèficit és innegociable.

La crisi no és cap coartada ni cap excusa, sinó una angoixant evidència que obliga el Govern a prendre mesures gairebé suïcides, de tan impopulars. Encara que dir-ho així sembli melodramàtic, estem en una situació financera de guerra que no permet excloure dels sacrificis cap sector. Això sí: l'exemplaritat és imprescindible. Winston Churchill hauria resultat molt poc convincent si, l'endemà d'haver ofert als seus compatriotes tan sols "sang, suor, llàgrimes i fatiga", hagués afegit que als lords i als altres aristòcrates els rebaixaria els impostos i els eximiria del servei militar.

stats