Notes sobre el procés (7): ruptura i ordre

Assisteixo a una assemblea de l’ANC en què un periodista ens ha de parlar dels propers passos en el camí cap a la independència. Parla més del que ens ha portat fins on som que del que s’ha de fer o es farà en el futur immediat. Obert el torn de preguntes, un dels assistents demana “com s’ho farà el govern perquè les empreses paguin els impostos a la Hisenda catalana”. El conferenciant contesta confusament, suggereix que és possible que convisquin dues legalitats simultàniament i esmenta la paraula sidral per descriure la situació que es podria generar si les coses no es fessin bé. Un altre dels assistents pren la paraula per manifestar el seu desacord amb la resposta. En la seva opinió, no es pot ni considerar la possibilitat que coexisteixin dues legalitats simultàniament, perquè no es pot demanar ni a les empreses, ni als particulars ni encara menys als funcionaris que es vegin obligats a triar. Conclou que els actes de “desobediència” només poden ser protagonitzats per polítics. La sala aplaudeix aquesta intervenció i el conferenciant li dóna la raó.

Malgrat el seu desenllaç, l’escena em deixa inquiet. Com és possible que aquest tema no estigui encara meridianament clar?

Immediatament després, els mitjans de comunicació es fan ressò de l’acord entre JxSí i la CUP per presentar al Parlament una proposta de resolució. La llegeixo. La forma és inflamada, i em crida l’atenció el seu punt vuitè: insta el futur govern “a complir exclusivament aquelles normes o mandats emanats d’aquesta cambra”. En general (però no sempre), el govern actua a través de funcionaris. En cas que les normes emanades del Parlament contradiguin la legalitat espanyola i exigeixin la seva participació, el govern serà impotent per complir-les sense exigir-los que es comportin com herois. És d’esperar, doncs, que el Parlament es limitarà a demanar al govern que violenti la legalitat espanyola només quan la intervenció de funcionaris sigui innecessària.

Aquesta observació em porta a repassar els textos que, sobre el particular, s’han anat generant. El primer és el denominat full de ruta pactat el dia 30 de març entre CDC, ERC i entitats independentistes. En resum, el document establia que el govern sortit de les eleccions del 27-S havia de redactar una proposta de Constitució i sotmetre-la a referèndum vinculant. En cas que fos favorable, es proclamaria la independència, es dissoldria el Parlament i es convocarien eleccions. Durant tot el procés es mantindria una disposició permanent a la negociació amb l’Estat i una “actitud expectant” respecte a la possibilitat que convoqués un referèndum per la seva banda. Queda clar que els signants consideraven que l’únic acte de desobediència havia de ser la realització d’un referèndum, aquest sí, amb cens, garanties i suport legal.

El programa electoral de JxSí establia un procés bastant diferent. D’acord amb aquest document, el govern emanat del 27-S aprovaria una llei de transitorietat jurídica i proclamaria la independència abans de convocar eleccions constituents; en aquest cas, seria un nou Parlament el que aprovaria el projecte de Constitució i el sotmetria a referèndum. La diferència fonamental entre un procés i l’altre és que en el de JxSí hi ha unes altres eleccions al Parlament abans del referèndum. Ara bé, aquesta diferència és menor pel que fa al que ara ens ocupa, perquè la proclamació que faria el Parlament actual no tindria efectes fora del món dels polítics, atès que la llei de transitorietat establiria, molt probablement, que mentre Catalunya no fos efectivament independent, seria d’aplicació la legislació espanyola.

Pel que fa al programa de la CUP, no hi he sabut trobar res de concret respecte a aquest tema.

En definitiva, el procés que es dibuixa només pot demanar al poble un únic acte de desobediència: votar en un referèndum. Abans d’això, els polítics poden protagonitzar-ne tants com calgui, però només ells. És per aquest motiu que seria bo que distingíssim clarament entre el que passa al Parlament, on pot regnar la ruptura, i el que passa a l’administració pública, on ha de regnar l’ordre.

Mentre ultimo aquesta conclusió (3-11-15), sento una entrevista a un polític que conec poc però que identifico amb la rauxa, Joan Tardà. Em sorprèn molt favorablement el que diu, més que res perquè estableix com a premissa indispensable per al triomf que el procés sigui pacífic, democràtic, participatiu... i que proporcioni en tot moment garantia jurídica als particulars. Es pot dir més fort, però no més clar.