Històricament, les nacions europees no han consistit en espais tancats. Tota nació sempre ha articulat uns espais geogràfics humans i nacionals de relació amb els seus veïns, amb les minories, amb poblacions i cultures afins o amb projectes polítics compartits. Abans del 1714, la monarquia catòlica hispànica es podia entendre en aquest sentit. Amb tot, no era l’únic espai geogràfic humà de Catalunya i els Països Catalans. I, certament, no era l’espai natural i idoni de la nació catalana.

L’exemple de la històrica confederació de Polònia-Lituània serveix per entendre l’articulació que hauria de tenir Catalunya amb el seu espai geogràfic humà i nacional natural. La confederació de Polònia-Lituània va ser la unió confederal del Regne de Polònia amb el Gran Ducat de Lituània el 1569. No estem parlant d’un estat nació, sinó de la unió de molts. Però tampoc estem parlant d’un estat que desaparegués segles enrere: en realitat, la confederació va aguantar les pressions imperials prussianes i russes fins al 1795, en l’anomenada tercera partició de Polònia. El 1807 Napoleó va reviure Polònia en el Ducat de Varsòvia, en el si de les guerres continentals postrevolucionàries. El 1815 Rússia es cruspia aquest ducat.

Massa vegades els catalans tendim a no saber establir una solidaritat amb aquelles nacions que han sofert tant o més que la nostra

De la mateixa manera que Castella-Espanya ha maldat per reescriure i anorrear la Catalunya vençuda el 1714 i el 1939, hi ha hagut una pressió encara més gran i més carnissera per destruir el gran espai històric i plurinacional de Polònia-Lituània. Al segle XX solament Polònia va aconseguir la independència més estable -a despit del que l’URSS es va annexionar-, al preu d’acabar darrere el Teló d’Acer. Polònia resistia després de ser ferotgement esquarterada, mortificada i massacrada per soviètics i nazis. El preu també incloïa que Polònia perdia el seu lligam natural amb Lituània, Letònia, Bielorússia i Ucraïna. Era un lligam que havia mantingut moderadament en els més de cent anys de domini i ocupació russa, austríaca i alemanya. El 1945 aquest lligam es va rompre i ni la caiguda de l’Imperi Soviètic i les posteriors independències l’han acabat de refer del tot.

Abans que dues Guerres Mundials destruïssin la geografia humana de Polònia-Lituània, Europa tenia molt clara la rellevància d’aquell espai plurinacional oprimit. Més enllà de les nacions a reunificar -Itàlia i Alemanya-, Polònia i Irlanda eren les dues nacions oprimides insígnia en la mentalitat de l’europeu del Vuit-cents. No debades el poble polonès va protagonitzar nombrosos aixecaments: el 1806, el 1830-31, el 1846, el 1848 i molt especialment el 1863-64. Aquests aixecaments van despertar una profunda admiració i solidaritat de liberals, radicals i gran part del món catòlic. El papa Pius IX -usualment caracteritzat com un enemic del nacionalisme- va ser dels més emotius partidaris de la causa polonesa el 1863, en una descripció contundent de Montalambert. Durant un any i mig, les forces poloneses van lluitar contra la gran Rússia, fins al punt d’establir un govern propi i delimitar l’àrea de la nació que volien alliberar: les antigues fronteres de la confederació de Polònia-Lituània. La història, i les nacions, sempre recorda les realitats humanes i hi retorna, amb determinació.

Avui la confederació Polònia-Lituània podria existir altra vegada. Hi ha una gran tasca al davant. Polònia ha aconseguit normalitzar la seva vida nacional. Arrossega tots els traumes i ferides de guerres i ideologies. Arrossega la mala digestió de minories anihilades i desplaçaments de població monstruosos. Polònia, Lituània i Letònia ja no tenen una frontera física dins la Unió Europea. Ucraïna s’obre a Europa després d’un grandíssim cost en l’enfrontament contra les seves oligarquies i contra Rússia. Bielorússia és a la pràctica un estat satèl·lit de Rússia i les ciutats de Minsk, Pinsk i Brisk no poden connectar-se a la seva àrea natural. No es tracta de refer un projecte polític: es tracta de refer un espai humà i nacional.

De les ruïnes de la Varsòvia del 1945 en va sorgir una ciutat nova -entre reconstrucció fidelment historicista i urbanisme soviètic-. Massa vegades els catalans tendim a no saber establir una solidaritat amb aquelles nacions que han sofert tant o més que la nostra. No es tracta de competir en desgràcies, sinó de saber reconèixer l’altre i la seva lluita. Cal admirar la seva lluita, tal com admirem la nostra pròpia, i aprendre’n. Avui Polònia és independent, s’ha reconstruït, reconstrueix lentament la seva geografia històrica a l’est europeu, i fins i tot es projecta, pel seu pes demogràfic i polític, com un rival d’Espanya dins la Unió Europea.

La independència de Catalunya no significa únicament una via per a la secessió i la creació d’un estat. És també la reconstrucció de la nació, el seu espai geogràfic històric, i la inserció dins la comunitat europea i internacional. Sense la vindicació de la nostra pròpia geografia i història i la de les nacions germanes que ja van guanyar la llibertat, això no es podrà fer. Això no solament significa l’articulació dels Països Catalans, sinó també la d’un espai geogràfic, humà, nacional i històric compartit amb Occitània, la nostra nació germana sempre oblidada.