Prejudicis

Ma mare m'explica que quan jo era petita i coneixia algú nou (uns amics dels meus pares, un botiguer, la mare d'una nena de la meva classe o la professora del nou curs) el que feia era quedar-me callada, mirar-la descaradament i, un cop ens haguéssim allunyat de la persona en qüestió, dictaminar: "Em cau bé" o "No em cau bé".

Aquesta mena de judicis prematurs i sense cap tipus de fonament han desaparegut gairebé per complet, però mentiria si no admetés que encara avui dia jo, i una mica tots, prejutgem la gent abans de donar-los una oportunitat o dues. Aquella primera impressió que durant tant de temps ens van dir que era la que valia no crec que segueixi tenint validesa, almenys per a mi. M'he equivocat tantes vegades a l'hora de decidir si m'entendria o no amb una persona a qui encara no conec que ja no les recordo totes! Suposo que el mateix ha passat amb mi: gent que pensava que era la tia més enrotllada del món després s'ha emportat una sorpresa en descobrir que sóc de les primeres a plegar quan sortim de nit o que no sempre desprenc aquella energia tan positiva que en un primer moment prometia. Esclar que potser, i només potser, també hi ha qui ha trobat en mi una persona que no s'esperava, per bé, vull dir… Tinc grans amics que em van incomodar durant més d'una cita i a qui jo feia una mandra terrible cada cop que coincidíem.

Dit això, ¿com evitem aquell primer instant animal de prudència, observació i judici? Com ho fem per no ser esclaus de milers i milers d'idees preconcebudes que no sabem com han arribat fins a nosaltres? ¿Podríem aconseguir ser éssers tan fantàstics que simplement res d'entrada ens fes desconfiar? No ho sé. El que sí que sé és que hi ha poques coses tan divertides com comentar amb un amic quina va ser la primera impressió que vau tenir l'un de l'altre i, després, riure.

Més continguts de