11/01/2015

Pressió en camp contrari

2 min
Independentistes d’última hora han posat en qüestió el compromís nacional  dels republicans, a qui ha faltat habilitat i convicció per contraatacar.

PRESSIÓ. En política passa com en qualsevol joc: el qui porta la iniciativa té mitja partida guanyada. Artur Mas ha passat a l’ofensiva des de l’èxit del 9-N i no ha deixat de pressionar Junqueras per tota la pista, com diuen en el bàsquet. Els dirigents d’ERC estan sempre obligats a protegir-se dels atacs tenaços que arriben des de l’òrbita convergent. Junqueras i companyia no tenen temps de ser proactius, no poden fer més que reivindicar la seva bona fe, la seva flexibilitat, i fins i tot el seu compromís nacional, que ha estat posat en qüestió cada dia per part d’independentistes d’última hora. A Junqueras li han dit literalment de tot: li han dit que l’únic que vol és manar i, simultàniament, que no té pebrots per entrar al Govern. Li han dit que vol imposar la seva estratègia quan s’ha negat a doblegar-se davant d’un xantatge amb totes les lletres. Fa només dos dies, Mas li va dir regionalista, Duran i Lleida -Duran i Lleida!- el va comparar amb l’Aznar, i els escrivents de Palau van insinuar que hi havia una pinça PP-ERC (com en el referèndum de l’Estatut del 2006). Pressió a tota la pista. ERC no ha cedit, però continua anant a remolc.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

MÀSTER. Quan els republicans han mirat de contraatacar ho han fet molt malament, en part perquè els falta l’habilitat, la convicció i els altaveus. Han reaccionat amb precipitació, amb emprenyades, amb filtracions; en resum, han preferit el joc subterrani, davant l’evidència que els seus missatges no aconsegueixen arribar a l’opinió pública. Per això els seus líders estan atònits. Mas els ha ofert un màster sobre com desballestar l’adversari després de servir-se’n. El 2012, Artur Mas va intentar capitalitzar en solitari la reivindicació sobiranista, amb el resultat conegut per tothom. Mentrestant, ERC ha estat dos anys sostenint el govern de les retallades; es va menjar el succedani del 9-N, ha renunciat a esmenar la totalitat del pressupost i ha impedit que Artur Mas comparegui a la comissió del cas Pujol. Però Junqueras continua sent el blanc de tots els atacs. I, lògicament, té la sensació que està fent el préssec.

RELAT. CDC manté la iniciativa i també mana en el relat. Com que l’egoista Junqueras no ha volgut cedir, Artur Mas, en un atac de generositat, li ha exigit que, si hi ha dues llistes, el sobiranisme civil (Forcadell, Casals i altri) només pugui anar a la llista del president. Perillosíssima maniobra, que pot fer que l’ANC i Òmnium deixin de ser la cola que ens uneix per esdevenir una eina llancívola en mans d’un sol partit. Sembla que ERC cedirà en aquest punt, no pas per convicció, sinó per por a la reacció de l’opinió pública, la qual cosa és indicatiu de qui porta la iniciativa i qui va a remolc. Però no fa gaires dies, un independent cobejat com Lluís Llach va escriure que es plantejaria anar a una llista o una altra “per convicció i no per obligació”. I és que els independents no obeeixen consignes de partit; per això es diuen independents. El culebró continua, la resta de partits hi suquen pa, i la CUP pot acabar rebent vots de gent d’ordre i tietes amoïnades perquè “l’Artur i l’Oriol no es volen entendre”. Quin espectacle!

stats