IAQUÍ

“Prohibit jugar”, hi diu al parc infantil

DELS ONZE ENTREVISTATS al llibre Educar millor n’he après moltes coses. No em trec del cap el que em va dir el pedagog Francesco Tonucci, com és d’absurd que a tants parcs infantils hi hagi cartells de “prohibit jugar”, quan la declaració universal dels drets de l’infant protegeix clarament el dret de la canalla a jugar lliurement. El fenomen té a veure amb una societat de la queixa, on els veïns protesten si canta un gall, repiquen les campanes o els nens fan soroll. I sí, els nens fan soroll. I n’han de fer als parcs, on no podem decidir que juguin només al que ha previst el dissenyador de l’atracció, sinó que han de poder ser creatius. No conec cap nen que un dia no hagi intentat pujar el tobogan en sentit invers. I em costa imaginar un món feliç sense pilotes, però estan prohibides a gairebé tot arreu.

Es priva els nens de conviure amb les activitats dels adults

Vivim en una societat infantilitzada que vol la canalla vigilada i tutelada. Molesta que es belluguin gaire, i que creïn. De petits tenen entrenadors que els diuen què poden fer i què no. Difícilment estan lliures d’un adult que arbitri i decideixi qui té raó. Els museus tenen el racó dels nens, a Ikea una piscina de pilotes per deixar-los vigilats, es fan activitats per a ells, i se’ls priva de conviure amb les activitats dels adults. M’encanta que hi hagi zones pensades per a les criatures, però no que això els impedeixi viure el món real. I sobretot que el seu món i la seva agenda tinguin tantes pautes i instruccions i extraescolars i poc espai perquè s’avorreixin, caiguin, s’embrutin, inventin. Perquè s’espavilin.

Us volia demanar que, seguint el que diu Tonucci, retrateu i m’envieu, al correu o a través de les xarxes, fotos de parcs infantils on es prohibeixi jugar. Ho voldria estudiar a fons i veure si tot plegat té cap sentit. I buscar alternatives, perquè les ciutats siguin més a mida dels infants, o sigui a mida de les persones.

Més continguts de