Què votem?

Eleccions municipals, europees i autonòmiques (és a dir, regionals) en alguns llocs. El meu fill, que comença a preparar finals, em demana de repassar les causes de la caiguda de l’Imperi Romà. Em demana atenció: “Pregunta-m’ho a veure si m’ho sé”.

Em diu, de memòria: “El Senat no tenia cap funció, pèrdua de l’ètica i la moral, corrupció política, extensió massa gran i assolida massa ràpidament, excés de despesa pública, atur de la classe treballadora i dels joves, que no podien competir contra la mà d’obra barata estrangera (no eren xinesos, eren els esclaus, però pel que fa al cas...), estil de vida que tendeix a un excés de lleure”.

S’ho sap bé. Però no ho pot entendre del tot.

Llegeixo les notícies a internet. Em crida l’atenció una notícia que parla sobre el continuat creixement dels populismes pel descontentament de la població. A sota, un article que parla, literalment, sobre els beneficis de fer el gandul per a la salut. A sota hi ha un article sobre les eleccions i, a meitat de text, un enllaç que ofereix un servei per evitar d’anar a una mesa electoral, si t’ha tocat.

Ahir em truca una persona propera, em parla d’uns amics seus, uns catedràtics romanesos establerts a Barcelona. M’explica que aquests amics li parlen sovint sobre la poca consciència que tenim aquí de l’assoliment polític i dels drets civils que suposa la Unió Europea.

Un músic amic meu, valencià, em truca a la tarda i em diu que com més silenci, més corrupció. “T’has adonat del silenci sobre la corrupció que hi ha a Brussel·les?”

I així passo tot el diumenge, navegant entre tot el que hem assolit i la poca importància que de vegades li donem.

Som uns correpins, uns boticlastes. És la naturalesa de l’ésser humà, que no dona valor al que té, quan ja ho ha aconseguit.

Decideixo sortir a fer un volt. A la porteria em trobo un veí, d’uns divuit anys, i el seu pare.

“Ahir a la nit vas arribar massa tard. T’has llevat al migdia”.

“Au, no em ratllis”, respon, i afegeix: “¿Què votem, avui, pare?”