Qüestió de gèneres

LGTBI... Ja m’he perdut en les sigles. Disculpeu i que ningú s’enfadi, però crec que no s’està enfocant bé aquesta qüestió. M’explico.

Durant molts anys les tendències sexuals que no corresponien a l’ortodòxia eren durament penalitzades; en determinades èpoques no podien ni esmentar-se, perquè suscitaven un rebuig que marcava per sempre les persones implicades. Malauradament hi ha molts llocs del món on això segueix sent així, i encara hi ha doctrines que consideren que l’homosexualitat és una malaltia que ha de ser corregida costi el que costi.

La reivindicació de normalitat, d’acceptació per part de l’entorn de les opcions sexuals heterodoxes, és totalment necessària; la lluita de gais i lesbianes ha estat molt dura, ha calgut molt valor per sortir de l’armari i encara més per reivindicar-ho públicament. És una causa a la qual clarament s’ha de donar suport, per lluitar contra la marginació de les persones simplement perquè en algun aspecte no s’ajusten al model prescrit. Sortosament, però, aquesta etapa va quedant enrere entre nosaltres. No tot està resolt, ho sé; encara queden prejudicis i discriminacions, però quan s’expressen públicament són més aviat les persones que els formulen les que són criticades.

Ara, però, ens trobem en una situació curiosa: les heterodòxies sexuals demanen ser considerades com a identitats diferenciades, fins i tot com a gèneres diferenciats. En les visites que faig freqüentment a escoles em trobo moltes vegades amb la pregunta: “¿Com hem de tractar les criatures transgènere?” I amb l’angoixa del professorat: “No sabem com educar els gais, les lesbianes, els intersexuals, etc. Què hem de fer?”

Comprenc la seva preocupació: si considerem que són diferents, que no són ni homes ni dones, segurament cal educar-los d’una manera diferent. Ara bé, aquest plantejament em sembla clarament erroni. Per diverses raons.

En primer lloc, perquè crear categories diferents per a les persones condueix sempre a la jerarquització, a considerar que uns grups són millors que els altres. La dualitat home/dona, que podria ser vista estrictament com una diferència, és tractada en forma jeràrquica, i dona lloc a privilegis, drets i deures diferenciats, la majoria dels quals no tenen res a veure amb el sexe, la diferència biològica, sinó només amb el gènere, la diferència cultural. El que s’ha anat fent des del feminisme és anar esborrant les desigualtats de gènere, i per aconseguir-ho cal anar esborrant els mateixos gèneres. Si en construïm més, si anem multiplicant els gèneres, el que succeirà és que es crearan nous prejudicis, noves diferències de valor, que donaran lloc a noves discriminacions. Així doncs, més que crear nous calaixets, noves classificacions, cal tendir a esborrar-les totes i evitar així crear més jerarquies discriminatòries.

Una segona raó és la inestabilitat de les preferències sexuals, que, des del meu punt de vista, mai no poden donar lloc a identitats diferenciades. Les identitats són bastant estables, els desitjos no. Si considerem que ser gai, per exemple, és una identitat, ¿vol dir això que si un dia un gai se sent sexualment atret per una dona deixa de ser gai, que ha traït la seva identitat? ¿O que si una dona hetero se sent atreta per una altra dona, deixa de ser dona? No seria sinó afegir problemes a una qüestió ja prou complexa. Ara que estem en una societat que finalment reconeix el dret al desig i a la seva satisfacció -dins d’uns límits, certament, ja que el que no es pot acceptar és la violació o la pederàstia- seria estúpid no reconèixer la versatilitat del desig, allò que Shakespeare va explicar tan bé al Somni d’una nit d’estiu, i voler empresonar de nou les atraccions dins de models tancats, siguin dos o siguin deu.

Més que crear nous models, cal obrir els dos existents i canviar-ne el contingut. Un home pot ser homosexual, bisexual, transgènere, intersexual... i totes les lletres que s’hi aniran afegint. Quan és un nen, pot jugar a nines, disfressar-se de nena o dur faldilles; no cal que per això considerem que deixa de ser un home; simplement, en alguns sentits posa en pràctica un altra manera de ser home. I el mateix en el cas d’una dona. Són els conceptes d’home i de dona els que han de canviar, els que s’han d’eixamplar de manera que hi càpiguen totes les opcions sense que això hagi de comportar un canvi de sexe. Cal anar cap a la desaparició dels gèneres, no cap a la seva multiplicació, que voldria dir més barreres i més entrebancs per a tothom que no fos home, blanc, heterosexual i ric.

Aquest canvi no serà fàcil, n’estic segura. I no pels LGTBI, sinó perquè són aquests altres, els homes blancs heteros i poderosos, els que no poden suportar que sigui posada en dubte la masculinitat que ostenten i que utilitzen com a element de dominació. Més que fugir del gènere masculí, els dissidents del seu model hegemònic haurien de reivindicar-lo, justament per transformar-lo des de dins i mostrar que ser home blanc, hetero i poderós és només una manera entre d’ altres de ser un home, i potser no la més interessant.

Etiquetes

Més continguts de