L'humanisme de Muriel Casals

"Vàrem emprendre un llarg, difícil,
perillós camí. I estimàvem les coses
-fossin neu o fang,
rosada o constel·lació.
I les fèiem nostres per causa
de l’amor que ens havia ensenyat com anostrar-les."

Joan Vinyoli

Potser va ser així com Muriel Casals va viure, emprenent un llarg camí, fent-se seves totes les coses per causa de l'amor, senzillament, naturalment, estimant-les.

Filla d'un catalanista sabadallenc exiliat ("Hem estat derrotats i som derrotats, però no ens hem de donar per vençuts") i mare francesa, Muriel diria: "Vaig ser educada com a separatista, tot i considerar-ho un impossible". Des del primer moment, abraça un compromís cívic i polític: militància al PSUC i professora del Departament d’Economia i d’Història Econòmica de la UAB, on va ser molt feliç. " Si em pregunten què he sigut a la vida, la resposta és molt clara: professora. La vida d’ensenyant a la Universitat és un privilegi"

Amant de la música clàssica, ateneista, apassionada del teatre i la lectura, "llegir i escriure ens fa més grans i més lliures", ningú millor que Muriel Casals representa aquell punt de civilitat i cosmopolitisme que ha esdevingut la revolució dels somriures. "Hem arribat a la conclusió que el millor que podem fer per la llengua i la cultura catalanes és treballar per la independència del nostre país". La seva entrada en escena com a presidenta d'Òmnium, setmanes abans de la manifestació del 10-J del 2010, la va projectar com una líder del moviment independentista català a nivell nacional. De sobte, aquella professora, humanista, tan interessats en l'ètica de la política com en la política de l'ètica, de formes vellutades però amb paraules carregades de força i sentiment, amb una naturalitat i desacomplexament insòlits basades en un llenguatge planer i directe, emergia amb una energia inesgotable. Potser poques persones hauran fet tant com ella per construir l'autopista central de l'independentisme. I la gent li va saber tornar tot allò que ella li havia donat: l'estimació.

Un lideratge serè, pausat, vibrant quan ha convingut, irrenunciable als principis d'unitat, urnes i independència i capaç d'atorgar al concepte llibertat la més republicana de les exigències. La grandesa de Muriel Casals és la fidelitat a un ideal i a un anhel, un "esperit", una ànima de llibertat pel seu poble, la seva llengua i el seu país. La seva proverbial generositat amb tothom, una energia inesgotable -i el defecte de no saber dir que no a ningú-, la van portar a recórrer quilòmetres i quilòmetres del nostre país, llençant sempre un missatge d'esperança: "Ens cal estar convençuts que el futur que desitgem i que volem compartir amb persones de passats diversos, és a les nostres mans. Si tenim esperança, ara és l'hora de l'obra". El seu somriure s'encomanava a tots. La seva capacitat de treball ens superava a tots.

No queda el record tan sols, queda una obra immensa i l'orgull d'haver compartit amb ella el camí cap a la llibertat de Catalunya. Hem desenvolupat milers d'arguments, hem raonat desenes de vegades els perquès -com acostumava a dir "per tenir un estat del benestar cal tenir un estat"-, però des d'ara tenim encara el millor argument per treballar més que mai per aconseguir la independència: li devem.

"Quan ve, tumultuós, el gran vent del destí...", escriu Màrius Torres, poeta que coneixia prou bé gràcies a la seva germana Montserrat, és inaturable. Però el seu esperit és més present que mai, el seu coratge és el nostre coratge, la seva esperança és avui la bandera de tots.

Laia, Max, Isabel, família Casals, us estimem i ens fonem amb vosaltres en una abraçada que ens crema per dins, perquè ens costa empassar-nos les llàgrimes. Però és així com ens fem també nostra, avui, per sempre, la Muriel.

Més continguts de