Més enllà de la política de partits

El compromís dels catalans en l’espai públic pot fer que la política sigui dialogant

RAMIN JAHANBEGLOO
RAMIN JAHANBEGLOO Director del Centre Mahatma Gandhi per la Pau de la Universitat Global de Jindal

Hi ha una famosa cita de Winston Churchill que diu: “La política és gairebé tan apassionant com la guerra, i igual de perillosa. En la guerra només et poden matar una vegada, però en la política moltes”. A Catalunya l’han matat moltes vegades durant la història recent: la derrota republicana contra Franco, la derrota política en la qüestió de la independència davant dels governs de Mariano Rajoy i Pedro Sánchez. Però Catalunya es manté dempeus. Potser perquè tot i que els catalans no sempre actuen col·lectivament, saben viure i crear políticament junts. És a dir, sense un sentit polític, Catalunya està abocada al desordre i, probablement, al caos. Però tot i que la política pressuposa el desacord i la discrepància, no implica, en canvi, la guerra irresoluble del tots contra tots. Per això la política és la gestió no-violenta de tots els conflictes. La política, per tant, comença allà on s’acaba la violència.

Aquí no estem davant de la qüestió de la practicabilitat de l’ètica, sinó de la dels límits de la política. Però parlar dels límits de la política no significa necessàriament assenyalar-ne el final. Per la senzilla raó que el final de la política és el final de la història, i més concretament el final de tota lluita humana per la llibertat. Ni la història ni la lluita per la llibertat han arribat al final a Catalunya. De fet, la lluita per la llibertat a Catalunya és el principi d’acció del fet polític. Perquè, com Hannah Arendt assenyala correctament, el fet polític "és el món de relacions que sorgeix a partir de l’activitat política essencial de l’home d’acció”. Però com que la major part de l’experiència catalana amb la política s’expressa en el terreny de la política de partits, és necessari distingir entre els conceptes de “fet polític” i “política de partits”.

Tot qüestionament sobre l’essència de la política entesa com l’art d’organitzar una societat implica 'a fortiori' qüestionar el significat de la política com l’espai d’interacció entre poders conflictius que intenten governar la societat. Com a tal, el fet (o el moviment) polític és l’espai de l’acció autònoma dels éssers humans en un context històric, mentre que la política de partits és l’espai de la competència i la impugnació com a base del poder i l’autoritat. Malgrat el que molts podrien pensar, als que lluiten per la independència de Catalunya no els preocupa l’estratègia del poder. Els preocupa salvaguardar l’existència col·lectiva dels catalans o, més concretament, preservar el que podríem anomenar “la catalanitat” per promoure l’intercanvi i l’harmonia en la societat espanyola. Com a tal, el fet polític a Catalunya és l’àmbit de la convivència i el debat, a diferència de la política espanyola, entesa com a espai de dominació dels altres. Així, tot i que cada iniciativa política de la societat espanyola es presenta com una forma acabada, la política pròpiament dita és una realitat en evolució que requereix en essència un intercanvi entre els ciutadans i una reavaluació i una transformació mútues. La veritat és que Catalunya continua vivint més en clau de moviment polític que de política de partits. Potser perquè el moviment polític encara és la realitat contínua de la vida transformadora de Catalunya.

Qualsevol debat sobre el tema de la independència de Catalunya és una qüestió de consciència política inclusiva, i no només d’un sentit de pertinença

A diferència de la política de partits, que sempre està tancada en un determinat marc ideològic o idealista, el moviment polític fa que els ciutadans transitin per nous camins i obrin noves portes. Aquests camins transformadors converteixen els individus egoistes en ciutadans conscients i compromesos que tenen la capacitat d’actuar i de crear col·lectivament. Els ciutadans catalans que es dediquen a la tasca política ja no esperen canvis socials miraculosos derivats de les revolucions ni de l’economia de mercat. Tot i aquest qüestionament, es neguen a entregar l’ànima als profetes de l’apocalipsi i als heralds de la falsa felicitat. El moviment polític manté units els catalans allà on la política de partits els divideix. Com a tal, a diferència de la política de partits a Espanya, el moviment polític a Catalunya és sempre col·lectiu i solidari. La solidaritat és un sentit recíproc d’empatia i una consciència del compromís dels altres per arribar a fins compartits. És l’afirmació de la dignitat de cada persona en una relació d’intercanvi harmònic. D’aquesta manera, el compromís individual dels catalans amb l’harmonització de la seva societat és el principal objectiu a l’hora d’organitzar la vida política a Catalunya.

Per tant, el moviment polític està construït a Catalunya sobre la base de la funció quotidiana d’una esfera pública dinàmica, que alliberaria o hauria d’alliberar tots els catalans dels constrenyiments i les limitacions del poder i les estructures tradicionals. És precisament aquest compromís explícit dels ciutadans catalans en l’espai públic el que pot fer que la política a Catalunya sigui dialogant i inclusiva. Entenguem-ho bé: l’esfera pública catalana no és només un espai on els individus particulars tenen un paper públic i per tant transcendeixen la seva individualitat per assumir el seu caràcter col·lectiu. També és un espai on comunitats divergents de Catalunya es veuen obligades a unir-se i superar la seva insularitat i exclusivitat i reconèixer la necessitat d’actuar públicament.

En realitat, la dimensió del fet polític a Catalunya (a diferència de la del poder polític) deriva del fet que és accessible a tothom. Aquesta dimensió del fet polític es manté en la mesura que hi hagi un debat i una discussió permanents sobre temes de valors i significació compartits. Finalment, el repte del fet polític a Catalunya és reemplaçar l’homogeneïtat de la política de partits, encara que es presenti en múltiples capes, per l’heterogeneïtat existent en l’àmbit públic crític. El dret a aquest àmbit públic crític és un dret de la política en sentit ampli, no pas del poder polític. Cap ciutadania activa pot funcionar sense una veritable consciència d’aquest dret. Per això, qualsevol debat sobre el tema de la independència de Catalunya és una qüestió de consciència política inclusiva, i no només d’un sentit de pertinença.

Ramin Jahabengloo és director del Centre Mahatma Gandhi per la Pau de la Universitat Global de Jindal.

Més continguts de