Renovar la CCMA és urgent (però això sol no resoldrà res)
Es compleix un any des que es va aprovar l’última reforma de la llei de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) però el consell de govern de l’ens segueix sense renovar-se. És l’expressió d’un fracàs que només té (magre) consol en el fet que RTVE porta dos anys i mig també encallada, a l’espera d’un concurs públic que ningú no resol. Cruel metàfora de tantes coses: Catalunya sense projecte, però Espanya encara ho fa pitjor.
En tot cas, ¿té sentit que els partits pactin ara, a les portes d’unes eleccions, un repartiment de cadires i noms? Sobre el paper, sí: la idea rere fer uns mandats de sis anys és que el govern de la Corporació estigui deslligat dels cicles polítics. I, al capdavall, la idea de fons rere forçar el consens -cal una majoria de dos terços i tres partits per poder aprovar cada candidat- és que això descavalqui els comissaris polítics en favor de professionals amb ascendència política, però com a mínim més transversals. Però el paper, ai, parteix d’un optimisme antropològic preocupant. I, en la pràctica, els partits segueixen sense renunciar a intentar inclinar la balança de TV3 i Catalunya Ràdio a favor seu.
Que el consell de govern de la Corporació sigui un miniparlament és una pèssima idea. Però encara n’hi ha una de pitjor: que sigui un miniparlament que no es correspon amb l’equilibri de majories del Parlament. Perquè si després de les eleccions manés la força A i a la Corporació ho fes la B, podem pujar de peus a la cadira que A no pararia fins a aconseguir reformar la llei de la Corporació per poder adequar-la a una fórmula que li resultés suficientment plaent. És a dir, que es pot abocar els mitjans públics a una nova etapa de paràlisi institucional. Tampoc no és pertinent, i només s’explica pel tacticisme partidista, que ara es renovin els directors de mitjans amb el concurs públic que preveia la llei. De nou, això només tindria sentit si efectivament creguéssim en un mecanisme lliure d’ingerència política.
TV3 i Catalunya Ràdio necessiten urgentment un pla a mitjà termini, perquè han passat de ser punta de llança dels mitjans audiovisuals europeus a seure en els furgons de cua, per molt que les audiències maquillin el procés d’obsolescència accelerada. Aquest projecte l’ha de dissenyar qui pugui dur-lo a terme i, per tant, tingui assegurats uns quants anys de lideratge dins de la Corporació. El més realista és buscar un gran acord de legislatura -amb els resultats electorals ja a la mà- entre els partits que entenen que aquesta és una peça estratègica per al país. Bé, ho entenen tots els partits, però n’hi ha que -precisament perquè ho tenen clar- voldrien uns mitjans nacionals febles i desnerits.
Ara bé, aquesta entesa es fa difícil d’imaginar si, al final, hi ha un repartiment de quotes entre socis a la força i les energies es gasten per col·locar aquest tertulià aquí o allà. Cal mirada llarga, i ampla. A Catalunya, i a la Corporació.
