DONA’M JOC

Retirada, que no jubilada

Ara ja farà gairebé un any que vaig decidir penjar els guants -o les botes, com ho vulgueu dir-. Segurament molts dels que m’heu llegit en aquesta nova aventura no sabeu ni com soc ni què és el que feia abans. Aquesta serà una de les columnes en què intentaré explicar-vos una mica més de mi, perquè quan em llegiu pugueu fer-vos una idea de com soc.

Vaig començar a jugar a futbol amb 4 anys i ara ja vaig cap als 29. Podríem dir que he dedicat tota la meva vida al futbol. M’estimo aquest esport com no us podeu arribar a imaginar. Hi he viscut alguns dels meus millors moments i també alguns dels pitjors, per això suposo que li tinc una estima immesurable. Us puc dir que tot el que m’envolta és gràcies al futbol. Moltes de les meves amistats i la meva feina, començant pel fet que si no fos pel futbol segurament no seria aquí escrivint una columna i no tindria la sort de poder donar la meva opinió cada setmana sobre els temes que crec que necessiten altaveu.

Crec que soc molt coherent amb el que sento i amb els meus principis, i si no puc donar el millor de mi, si no puc estar al 100%, si no puc gaudir del que faig al 100%, no puc fer-ho. Soc així. Necessito poder ser la meva millor versió, i tot i que el futbol m’ho ha donat tot, fa un any vaig prendre una de les decisions més importants de la meva vida: deixar aquest esport al marge i començar nous projectes. Ja no em veia capaç de donar el meu 100%. Òbviament no va ser una decisió fàcil, perquè creieu-me que la meva zona de confort era seguir jugant, ja que no sabia gairebé res del món que m’esperava després de ser futbolista. Ningú ens ensenya ni ens prepara per entrar en el món real, però sentia que jo ja no podia donar més i vaig decidir fer un pas al costat. Per provar altres esports i per ajudar de la manera que pugui perquè el futbol femení segueixi millorant, que això només acaba de començar. Les preguntes que més he contestat aquest any són: ¿però no ets molt jove per deixar de jugar? I ¿segur que no ho trobes a faltar? Soc jove i m’he retirat del futbol, però no m’he jubilat i tinc ganes de conèixer i experimentar altres coses. Sobre si el trobo a faltar, la veritat és que no. Gens. Ja no podia més, m’estava ofegant i necessitava agafar distància per no cremar un esport que, com us he dit abans, m’ho ha donat tot. I soc la persona més feliç del món veient com les meves companyes segueixen fent història, i em sento molt afortunada de poder veure-ho i viure-ho, ara com una seguidora més. Perquè sí, soc de les que pensen que si no pots donar el millor de tu i ser la teva millor versió, a vegades cal fer un pas al costat perquè altra gent continuï fent créixer aquest esport com es mereix.

Més continguts de