Ricard Giralt Miracle (1990)
Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsEn travessar el petit laberint de calaixeres de vella tipografia de Filògraf, Institut d’Art Gràfic, començava a plovisquejar. El repicar de les gotes de pluja sobre el sostre es va fer més palès i intens tan bon punt vam ascendir a l’altell-estudi que Ricard Giralt Miracle té instal·lat en el si del mateix taller. “No s’amoïni; allà -digué mirant a un racó de l’habitació- té un paraigua a la seva disposició.” I acabà la frase com assaborint l’expressió entre el suggeriment i l’oferiment, tocat d’una elegància que intueixo innata, o fins i tot pròpia d’aquelles “bones maneres” que, avui en dia, sembla que vagin contracorrent. En Ricard Giralt Miracle, tanmateix, no són imposades sinó tan pròpies com inherents, inevitables, naturals, espontànies. El novembre de 1989 li fou atorgat el Graphic Design Excellence Awards i fa escassament un mes el Premi Nacional de Disseny Gràfic que concedeixen el Ministeri d’Indústria i Enegia i el BCD (Barcelona Centre de Disseny): “M’ha fet molta gràcia -reconeix modestament-, però també és ben cert que ha estat una sorpresa que s’ha tornat en satisfacció, barrejada amb una certa angúnia perquè he estat molt sol·licitat i m’he anat traient els treballs que tenia encomanats amb molta lentitud; però han estat agradables compromisos que, malgrat la feina, he acceptat de molt bona gana, no he sabut ni he pogut renunciar-hi...” - És que vostè es caracteritza per aquesta predisposició i bonhomia... -Bé, sí. Es qüestió de venir-ne de mena, no és pas cap propòsit sinó que... (s’atura com si en cerqués els orígens i conclou:) he sortit així. […] - Es considera un geni? La pregunta l’agafa per sorpresa i, espontàniament, trenca el rictus amb una rialla oberta i breu com si, en ell, la consideració de geni fos més un “gag” que una possibilitat. -En tot cas, en negatiu -replica automàticament-perquè el que he anat fent m’ha costat molt i he notat moltes mancances; els meus treballs no m’han sortit per inspiració ni per estar dotat. [...] - No us identifiqueu gens ni mica amb el mot artista, oi? -Gens. És que (i això ho repeteixo sempre perquè em va quedar molt gravat) el dia que vaig sentir que Miró deia que ell era només un artesà, vaig pensar que de cap manera jo em podia considerar un artista. En aquells temps ens deien dibuixants; va ser després, amb l’auge de la publicitat, quan aparegué el grafista, una figura que, als anys 60, se la reconegué ja com a dissenyador. […] - Les lletres tenen un poder especial per poder-se convertir absolutament en les protagonistes d’un disseny, d’un cartell, d’una coberta de llibre...? -Sí, em fa l’efecte que la mateixa màgia que el matemàtic troba en els números, a mi, que em costa fer una suma de deu sumants, li trobo en les lletres, m’hi engresco com si fossin dibuixos o fins i tot personatges, cercant el seu punt d’impacte, de decoració, d’expressió emocional. […]
