Rivera enyora el 23-F

Era 23 de febrer, feia bon dia i Albert Rivera se sentia feliç. Aquell dimarts es podien fer realitat molts dels seus anhels; un futur esplèndid, carregat de possibilitats, s’obria davant seu. Espanya es trobava en condicions d’encetar una etapa nova, allunyada del caos i basada en un renovat sentit de patriotisme. I en aquell Parlament ingovernable, rojos i separatistes estaven a punt de rebre una bona lliçó...

ACORD. Em refereixo, evidentment, al 23 de febrer del 2016, el dia en què Rivera va firmar amb Pedro Sánchez un acord de legislatura que la premsa afí va qualificar d’“històric”, tot i que no es va aplicar mai. El PSOE i Ciutadans no sumaven majoria absoluta, i ho sabien. Però pensaven que la inèrcia -un factor sovint sobrevalorat en política- els conduiria cap a l’èxit. “ El pacto no suma pero multiplica ”, vaticinava, eufòric, Pedro J. Ramírez. Només calia l’abstenció del PP o el vot a favor de Podem. Però no va passar cap de les dues coses. L’anomenat pacto del abrazo (pel quadre de Genovés que presidia la sala on es va firmar) es va esvair com el fum, i els espanyols van ser cridats novament a les urnes, per reiterar la victòria ajustada de Rajoy. Després, la història coneguda: l’esclat del cas Bárcenas, la moció de censura, la investidura de Sánchez amb el suport d’una majoria fràgil, integrada per podemites i sobiranistes. I Rivera, tot d’una, arraconat a la dreta de l’hemicicle, sempre malhumorat, competint amb un líder jove i llenguallarg com ell: Pablo Casado.

LLENGUATGE. Potser aquell 23-F va ser la gran oportunitat perduda per a Rivera, el seu últim tren. Potser no. És un home jove i la política dona moltes voltes. I si no, que l’hi preguntin a Pedro Sánchez. Però, ara com ara, sembla que la gran esperança de l’establishment espanyol ho té més complicat per arribar a la Moncloa. El PP no ha mort, i el seu nou líder és com una mala còpia de Rivera: accepta i dobla cadascun dels seus envits. Això resulta exasperant per al líder de Cs, que s’ha forjat en les tertúlies de la televisió i està acostumat a monopolitzar els titulars. L’abús del llenguatge és una eina molt efectista, però a la llarga no funciona: sempre hi ha algú disposat a dir-ne una de més grossa. Si Rivera acusa els líders catalans de colpistes, Casado diu que Pedro Sánchez també ho és. I a sobre ara els de Vox comencen a treure el nas, qui sap si per culpa de Rivera, de la seva dèria contra el catalanisme i les seves crides a recuperar l’orgull nacional.

COLPISME. A base de repetir mil cops mentides i insídies, Rivera i els seus acòlits han empastifat la convivència a Catalunya, han intentat enverinar el sistema educatiu, han desvirtuat paraules com nazi, supremacista, persecució, delació, comando i kale borroka. I han popularitzat el qualificatiu de colpista referit als impulsors d’un referèndum democràtic, amb un ampli suport de la ciutadania catalana. Només algú que no va conèixer el cop d’estat del 1981 (Rivera, en aquell moment, tenia dos anys) podria parlar de colpisme amb aquesta impudícia. Però el 23-F que enyora Rivera és un altre, és el del 2016. Només una persona que actua per despit podria sobreactuar d’aquesta manera en relació amb els presos, amb un acarnissament i una tenacitat que -potser- són un producte de la desesperació.

(Sí, esclar, el titular d’aquest article és enganyós. És un clickbait de manual. Però em venia de gust recordar que fer política com la fa Albert Rivera resulta tan, tan fàcil...)

Més continguts de