El dia 5 de desembre, Quim Monzó escrivia a La Vanguardia que Techpump, l’empresa que analitza les tendències dels visitants de webs porno, havia fet públics els resultats del mes d’octubre a Catalunya i constataven una baixada del consum de pornografia d’un 9,7%. D’altra banda, El Periódico ens informava el dia 12 d’aquest mateix mes que el Procés havia provocat un augment de les relacions sexuals per alliberar tensions.

Amb aquestes dades a la mà, es podria afirmar que el Procés ha afavorit les relacions sexuals reals i ha fet disminuir el sexe virtual. No és poca cosa! Però, bromes a part, al llarg d’aquests últims mesos del Procés s’ha escrit molt sobre l’estat d’ànim dels catalans.

Les associacions de psicòlegs, psiquiatres i psicoanalistes, com no podia ser d’una altra manera, han tingut la seva dosi de debat entorn d’aquest tema. Jo en vaig seguir de prop un que es va produir a les xarxes socials després de la detenció dels Jordis. Una psicoanalista va penjar el vídeo d’Òmnium Cultural que reclamava l’ajuda d’Europa i en va criticar tant el contingut com la forma. Deia que en aquests moments vivim instal·lats en plena posició esquizo-paranoide, molt lluny de la posició depressiva. Feia referència a dos conceptes bàsics, dues constel·lacions mentals, postulats per la psicoanalista Melanie Klein. Totes dues posicions són essencials en el desenvolupament del nadó. La primera s’experimenta per primera vegada al llarg dels 4-6 primers mesos de vida i la segona a partir del mig any, però poden anar apareixent i desapareixent al llarg de tota la nostra vida. Mentre està instal·lat en la posició esquizoparanoide, l’individu projecta els seus impulsos destructius en l’exterior, en els altres. No pot fer-se càrrec de les seves parts, diguem-ne, fosques. La posició depressiva, en canvi, ens permet fer un reconeixement més exacte de la realitat psíquica nostra i de l’exterior. Ens ajuda a ser més conscients de la nostra agressivitat, domesticar-la i témer per la possibilitat tant de fer-li mal a l’altre com de perdre’l. Altres col·legues van sumar-se al debat i van dir-hi la seva.

La identitat d'un 'gran grup' és el resultat dels mites i les realitats que comparteixen un origen comú de continuïtats històriques, geogràfiques i els factors culturals i polítics

Crec que cadascun d’ells, tot i emprar terminologia psicoanalítica, parlava des de la seva pròpia ideologia. Jo no vaig entrar en aquest debat, però em vaig sentir representat per l’opinió d’un psicoanalista que deia que emprar terminologia psicoanalítica per a qüestions ètiques només és eficaç com a demagògia.

Tot això m’ha portat a qüestionar-me si es pot dir alguna cosa des de la psicologia, la psicoanàlisi i la psiquiatria sense caure en la demagògia i en la superficialitat d’afirmar que un conflicte social afecta l’estat d’ànim de la gent.

Vamik Volkan és un psiquiatre i psicoanalista que durant molts anys va ser president de la Societat Internacional de Psicologia Política, quatre vegades nominat al premi Nobel de la pau. La psicologia dels grans grups, deia Volkan, significa poder fer formulacions dels aspectes inconscients i les dinàmiques de les experiències psicològiques compartides i també de les motivacions que les propicien. Va emprar el terme gran grup per referir-se a milions de persones que comparteixen un mateix sentiment d’igualtat, una identitat de grup gran. Aquesta identitat és el resultat final dels mites i les realitats que comparteixen un origen comú de continuïtats històriques, geogràfiques i els factors lingüístics, socials, religiosos, culturals i polítics.

Els catalans constitueixen un gran grup, igual que els espanyols. Hi ha catalans que se senten també espanyols i espanyols que entenen que els catalans conformen un grup amb característiques lingüístiques, culturals, socials i polítiques pròpies. Jo crec que un dels problemes de base, sense el qual no es pot entendre la resta, és que per a la majoria de catalans, aquest conjunt de característiques conformen una nació, un subjecte polític, fet que no està reconegut per l’oficialitat de l’altre gran grup que conformen els espanyols. Mentre això no es resolgui, el conflicte està servit. Ni l’article 155, ni les detencions arbitràries, ni la prohibició del color groc a la campanya electoral resoldrà màgicament aquests conflictes. Si una cosa es pot afirmar amb tota seguretat des de la psicologia és que quan hi ha un conflicte val més fer-hi front i intentar resoldre’l.

Mentre això no passi, no em sembla malament que la gent tingui més relacions sexuals i consumeixi menys sexe virtual.