Vox, populisme i antipolítica
EscriptorAra tot són exclamacions per la irrupció de Vox a l'escena política espanyola amb el seu acte triomfal de diumenge passat a Vistalegre, però no podem dir que no estiguéssim avisats. No és tan sols que el discurs de Vox (que en efecte concorda amb les extremes dretes de França, Itàlia, Hongria, Àustria, Eslovàquia, Polònia, la República Txeca o els EUA) condicioni el del PP o Ciutadans, sinó que el discurs d'aquests dos partits (i l'acció de govern, en el cas del PP, amb el suport del partit de Rivera) han posat tots els fems necessaris per adobar la terra fins a fer-la propícia al brot de Vox. L'extrema dreta es retroalimenta: cada vegada que una formació d'aquesta corda apuja l'aposta, l'altre la dobla, i així successivament, en una espiral populista i antipolítica que es desencadena amb una gran facilitat i que quan ja està en funcionament és molt difícil d'aturar. L'extrema dreta no s'alimenta només de promeses electorals al·lucinants (expulsió massiva d'immigrants, desprotecció i persecució de minories, polítiques contra les dones o repressió contra Catalunya fins a les darreres conseqüències, com els agrada dir), sinó també de la degradació i l'empobriment del llenguatge: anys enrere, el discurs incendiari de Santiago Abascal i la seva Vox hauria semblat extemporani i fora de lloc a tothom. Ara, després de molts d'anys d'escoltar mentides, amenaces i relats catastrofistes de boca dels dirigents del PP i de Ciutadans, gairebé sempre referents “als catalans” (l'extrema dreta necessita un boc expiatori que sempre es presenta en forma de col·lectiu deshumanitzat: “els moros”, “els jueus”, “els negres”, “els gais”, “els catalans”, etc), a ningú li ve de nou que en surtin uns que segueixin la mateixa veta, només que inflamant-la encara més. Tant, que l'únic que els queda és la crida a l'acció directa, que de fet ja ha començat a produir-se.
N'hi haurà que diran que l'independentisme català té la culpa d'haver despertat la bèstia. Això seria com denunciar el cop de nas que el que ha rebut hauria ventat al puny de qui ha pegat. L'extrema dreta és per naturalesa parasitària, i xucla de qui li ofereix d'on xuclar, com fan el PP i Ciutadans, o de qui juga a anomenar les coses pel nom que no els pertoca, com la premsa que insisteix a presentar el PP com un partit “de centredreta” i Ciutadans com una força “liberal”. Ciutadans ja va néixer dins l'extrema dreta i el PP s'hi ha anat decantant fins a arribar a l'alarmant situació actual. Mentre la taca d'oli brut no fa més que escampar-se a tot arreu (ara també al Brasil), l'ex estratega en cap de Donald Trump, Steve Bannon, construeix des d'Europa el que anomena The Movement, una aliança global de partits ultradretans i neofeixistes, i Salvini i Le Pen volen presentar-se conjuntament a les eleccions europees. Aquest és el panorama, i si no hem après encara de la història recent que estem davant d'un problema extremadament greu, i que no s'hi val a menystenir-lo ni a tractar-lo amb displicència (ni molt menys a contemporitzar-hi, com s'han dedicat a fer els socialistes a Espanya o els eurolíders a Brussel·les), vol dir que no hem après res.
