Setién i els fills de Cruyff
No fa falta ser fill de Johan Cruyff per portar les idees de l’holandès fins a les últimes conseqüències. Diumenge ho vam comprovar. El Betis va ser molt més genuí que el mateix Barça, més fidel a una manera d’entendre el futbol que els blaugranes havien monopolitzat durant molts anys. I ho va fer amb un entrenador, Quique Setién, aliè a l’univers Cruyff. Això sí, Setién és un tècnic que no es cansa de repetir una vegada i una altra que s’hauria deixat tallar un dit per jugar a les ordres del 14.
El Betis va posar el Barça davant del mirall i el reflex que vam veure no ens va agradar. I no fa falta analitzar el que va passar amb la pilota. La pressió home a home dels andalusos, amb el risc que això comporta, sense deixar cap jugador del Barça lliure per sortir còmode, va posar de manifest la valentia de Setién, convertida segur en temeritat en alguns titulars si el Betis hagués perdut. Setién és un integrista de l’estil, diran alguns. Un home fidel a una idea, respondran uns altres. Sigui el que sigui, utilitzem l’adjectiu que utilitzem, aquest Betis és un dels millors equips que ha visitat el Camp Nou els últims anys.
No sé si Setién està capacitat per governar un club com el Barça, per portar un vestidor amb Messi, Suárez i Piqué. Hi ha molts altres factors a tenir en compte. Però si parlem d’idea futbolística, el que es va demostrar diumenge és que, Guardiola al marge i a l’espera de Xavi, Setién representa millor que ningú aquesta manera d’entendre el futbol que el barcelonisme -no tot- sent tan seva. ¿És suficient per convertir-lo en candidat a la banqueta culer?
Lloar Setién no és desterrar Valverde. És evident que l’entrenador basc no ha tirat al foc la llibreta de Cruyff, i que el seu Barça -en el primer gol contra el Madrid s’evidencia- segueix sent un equip dominador, que cuida la pilota. Aquest Barça no renega del que va ser. Ni de bon tros. Ara bé, a vegades tenim la sensació que el joc respon més a la inèrcia d’aquest grup de futbolistes que a una convicció plena del cos tècnic.
Valverde té altres dogmes que van més enllà de Cruyff. Se sent més còmode amb altres registres, com li passava a Luis Enrique. I no ho dic jo, un ex seu com Moisés Hurtado ho explicava a la perfecció al Què t’hi jugues! cada dilluns. Posar-nos davant del mirall és necessari per preguntar-nos cap a on avancem. I, aquest cop, qui ens ha qüestionat tot allò en què creiem no ha sigut un fill legítim de Cruyff.
