Shakira

Amb mandra ciclòpia, ingent, colossal, amb una mandra infinita, amb una mandra més gran que Al·là, que, com tothom sap, és gran, amb una mandra més grossa que el dit polze de l’actor Evan Stone, passo a comentar les reaccions al fet que la cantant Shakira hagi inclòs la cançó Boig per tu, en llengua catalana, al seu últim disc. Perdonin, lectors, perquè en una columna periodística no se sol començar amb una frase tan llarga, que contingui 71 paraules i 397 caràcters amb espais.

En fi, Pilarí. Han tractat Shakira de “subnormal” i de “mala espanyola” per haver comès la gosadia de cantar aquesta cançó en la llengua del pare i dels avis del seu nen. El diari Daily News se’n fa ressò. Diu que “molts han considerat que en incloure el tema en el seu àlbum l’artista dóna suport a la polèmica demanda sobre la independència de Catalunya”. El cas és que considerar les llengües una arma i no un vehicle és molt malalt. Però passa cada dia amb les llengües que no tenen la sort de comptar amb una acadèmia, un estat, un exèrcit. Per tant, si Shakira -que fa molt bé de no contestar les provocacions- ha cantat Boig per tu és que està a favor de la independència de Catalunya. No pot ser que canti per una qüestió orgànica. Perquè el pare del seu nen potser va cantar i es va emocionar amb Boig per tu.

L’àvia de la meva nena és malaguenya. I jo li dic a aquesta nena que la llengua de la iaia és molt important, perquè és la llengua en la qual va ser bressolada. Els energúmens de Twitter insulten la Shakira perquè no poden entendre això: que el català és la llengua en què vaig saludar la meva filla acabada de néixer, com el castellà és la llengua en què la seva mare els va saludar acabats de néixer. És molt descerebrat, molt colonialista, pensar que alguna d’aquestes mares ho feia només per molestar.