33 dies i 33 nits a la presó

Si hi ha algun objectiu que s’hagi de posar en el full de ruta cap a la República, ha de ser repensar de dalt a baix el sistema penal i penitenciari

L’excarceració i llibertat provisional de sis consellers -encara en queden dos a Estremera, i dos líders d’entitats a Soto del Real- ha provocat un efecte interessant. De manera poc habitual -diria que inèdita- hem sentit el relat del que és passar per l’Audiència Nacional i ingressar en el sistema penitenciari espanyol directament de la veu de qui ho ha patit. En diversos mitjans de comunicació, alguns dels consellers ho han explicat: amb tota la serenitat però sense deixar-se res.

En un cas així, segurament no hi ha cap mitjà millor que la ràdio, que t’obliga a concentrar-te únicament en la veu de qui parla per copsar tots els matisos del que diu. Així és com vaig saber com havien sigut els “33 dies i 33 nits” de Jordi Turull i Carles Mundó a la presó, segurament molt similars als de la resta de presos del Procés (només que per a Jordi Sànchez i Jordi Cuixart ja en són 55). L’un i l’altre van explicar com havien sabut que la jutge Carmen Lamela havia decidit empresonar-los, com els van traslladar de la sala de declaracions als calabossos de l’Audiència Nacional i després al furgó policial i després a una presó i després novament al furgó policial i després a una altra presó, tot en la mateixa jornada, al final de la qual ja no sabien ni on eren, i estaven, senzillament, esgotats.

Mundó, que fa només un mes i mig era conseller de Justícia i s’havia fet un fart de visitar presons, va admetre que ell partia amb avantatge respecte dels seus companys perquè coneixia l’hàbitat. Tot i així, no es va estalviar l’impacte de patir en carn pròpia una vivència que ningú et pot transmetre: la deshumanització que el sistema penal i el penitenciari utilitzen per tenir el control sobre les persones que hi entren.

Tot el procés penal està dissenyat perquè l’encausat sembli culpable. Tant si ho és com si no

Al juny, durant els dies previs al tancament de la Model pel qual Mundó tant es va barallar amb qui va caldre, vaig entrevistar alguns dels últims reclusos. Un d’ells, colombià i empresonat per tràfic de drogues, m’assegurava que al seu país “les presons són físiques i aquí són mentals”, perquè cada gest que fan els funcionaris que les vigilen té l’objectiu de recordar-los qui té el poder allà dins. N’hi ha prou de veure com tanquen les portes, em deia.

Segur que seria injust posar al mateix sac tots els policies i funcionaris de presons, però el sistema, per la seva pròpia supervivència, els empeny subtilment a explotar la seva petita -i mesquina- parcel·la de poder. Tot el procés penal, des que es deté algú fins que és condemnat, des que entra a la presó i fins que obté la llibertat després de complir sentència i havent passat -amb sort- per la fase dels permisos penitenciaris, està dissenyat perquè l’encausat sembli culpable. Tant si ho és com si no. Sempre, en tot moment. Fins i tot si és absolt sembla que sigui per falta de proves i no per falta de culpa. La presumpció d’innocència no és més que una broma.

Si hi ha un escenari en què tots aquests efectes es multipliquen és l’Audiència Nacional, hereva del Tribunal d’Ordre Públic (TOP), hereu dels consells de guerra del franquisme. I aquí és on van anar a parar els consellers, que quan van ser entregats a la policia perquè els baixessin als calabossos del tribunal es van trobar amb agents del CNP que salivaven amb l’oportunitat que els havia regalat el destí d’aplicar a aquells polítics catalans “el protocol”: emmanillar-los amb les mans al darrere, prendre’ls les ulleres, impedir-los tenir una ampolla d’aigua de plàstic -per raons de seguretat- i ficar-los després en un furgó on van anar tot el viatge caient l’un sobre l’altre -amb les mans lligades a l’esquena i sense cinturó de seguretat- sense dir-los on els portaven. Un trasllat -en algun cas amb el bonus track de la música de l’himne nacional espanyol- que va dur els sis consellers homes a diverses presons en aplicació de la dispersió popularitzada amb els presos d’ETA i després, quan algú va decidir que allò era massa, a Estremera, on de tota manera els van agrupar de dos en dos i mai els van permetre estar tots al mateix mòdul -novament “per raons de seguretat” no concretades i arbitràries.

Ara que tothom ja sap el tracte que es dona als homes i dones que entren en aquest univers -un itinerari que comença sempre abans que la culpabilitat s’hagi demostrat-, si hi ha algun objectiu que s’hagi de posar en el full de ruta cap a la República, cap a l’eventual nou país si algun dia es construeix, ha de ser repensar de dalt a baix el sistema penal i penitenciari.