Sobre la intel·ligència (1930)
Peces Històriques Triades Per Josep Maria Casasús[...]
Ara es porta molt la paraula “intel·ligent”; és clar que és una paraula més vella que l’anar a peu, i els nostres besavis sabien perfectament el que vol dir. Però l’ús d’aquest adjectiu tenia la seva restricció, no s’utilitzava per a omplir buits ni per a combinar jugades verbals; avui dia aquest adjectiu, meritíssim símbol de la més alta facultat humana, no sols s’adjudica als homes i a les dones que en són mereixedors, sinó que és patrimoni de tot; es pot aplicar als paisatges, als capells, als embotits, a les anguiles fumades, a les comèdies, a un gest d’un policia, a la manera de robar una quantitat considerable, a la manera d’aplicar la pena capital, a una beguda, a un bany turc, al que es vulgui. I no és que jo trobi inadequada del tot aquesta aplicació; l’únic que em fa una certa gràcia és la teoria del mínim esforç i la mandra de caçar adjectius. Aquesta gran concessió d’intel·ligència que fem a tantes i tantes coses arriba en moments determinats a produir un grotesc, si voleu delicadíssim, però absolutament mancat d’intel·ligència. L’altre dia em va cridar l’atenció un anunci que vaig veure a La Publicitat que deia així: “El trencat intel·ligent usa els braguers de la casa Tal”, i aquí, naturalment hi havia el nom de la casa, una de les més sòlides del país. Si aneu a mirar, aquesta propaganda té uns aires de normalitat que no han de commoure ningú, i se’m podria dir que són ganes de cercar tres peus al gat el voler treure punta d’excentricisme d’aquest anunci tan respectable. Però jo no puc fer-hi més: jo veig aquesta associació de la intel·ligència i la trencadura com un fruit d’un grotesc que em fa tremolar, un fruit de l’estandardització de l’adjectiu “intel·ligent”. No hi ha cap mena de dubte que si no hagués vingut a les meves orelles l’abús de la paraula, mai no se li hauria acudit al respectable industrial, d’usar una forma tan literària de propaganda. I a mi se m’acudeix que és una llàstima que això no s’hagi produït uns quants anys enrere, quan es feien aquells drames, d’un ensopit simbolisme, en els quals els personatges es deien “El Gai Pastor”, “La Dispesera Atabaladora”, “El Circumspecte Capellà” i “El Carnisser de la Mirada Tendra”, perquè a mi m’hauria fet una gràcia extraordinària veure entre totes aquestes figures simbòliques el “Trencat Intel·ligent”, que sens dubte hauria estat un personatge que s’hauria portat l’oli.
