Syriza, el repte fàcil i el difícil

Com que estem sotmesos a una pluja de missatges sobre les conseqüències que podria tenir un hipotètic triomf electoral de Syriza a finals de mes, he considerat convenient documentar-me mínimament sobre el seu programa. A continuació, el lector podrà trobar les meves principals conclusions, si bé voldria advertir-lo de les limitacions d’aquesta mena d’exercicis.

A risc de simplificar massa, les propostes de Syriza es poden sintetitzar en dues. La primera, impagar la major part del deute públic. És la més fàcil i la més innòcua, però la que justifica l’alarmisme europeu (La Vanguardia ho resumeix titulant en portada “Europa tem l’arribada al poder de Syriza a Grècia”).

Syriza pretén que l’impagament es realitzi sense que Grècia hagi d’abandonar ni la Unió Europea ni l’euro i, si pot ser, en el marc d’unes negociacions multilaterals ordenades en què es reconsiderin tots els deutes intraeuropeus. En aquest últim aspecte, és difícil que se’n surti. El 60% del deute públic italià està en mans italianes. Irlanda se n’està sortint dins les regles del joc. Espanya difícilment trencarà les cartes perquè no en té necessitat. Les diferències entre les situacions de Grècia i d’Espanya són dues: que Espanya no pot pagar el deute però sí els interessos, mentre que Grècia no pot pagar ni una cosa ni l’altra (en termes relatius, el deute grec és gairebé el doble que l’espanyol, i els tipus d’interès eren del 6% i el 2%, respectivament, abans que es comencés a parlar d’avançar les eleccions gregues), i que l’estat grec està desarborat, mentre que l’espanyol està intacte (la despesa pública s’ha contret un 27% a Grècia des del començament de la crisi, mentre que a Espanya ha crescut un 2%). Només Portugal podria sentir-se prou desesperat per apuntar-s’hi, però li manquen polítics prou agosarats; previsiblement, s’asseuran a veure-les venir.

Syriza, però, ja ha dit que si la multilateralitat és impossible, caldrà fer-ho bilateralment, que és una manera de dir que ho imposaran unilateralment. Què es pot fer amb un deutor que no vol pagar perquè no pot pagar? Un país, al segle XXI, és inembargable. Els creditors acceptarien l’inevitable. Se salvarien les formes, però una part del deute grec, d’una manera o altra, seria condonada. Ja ho va ser l’any 2012.

Passem ara al segon objectiu: socórrer els febles (restaurar l’electricitat als que no poden pagar-la, repartir aliments, limitar els pagaments per deutes hipotecaris, apujar el salari mínim i les pensions...), retornar la confiança als empresaris, estimular l’economia amb inversions públiques, crear llocs de treball i reindustrialitzar el país.

Aquest segon objectiu, i Syriza n’és conscient, exigeix tres condicions. La primera, una reforma fiscal que faci que la recaptació sigui suficient. Concretament, Syriza es fixa com a objectiu el 44% del PIB, una proporció més pròpia del centre d’Europa que dels països nòrdics. Ara bé, a Grècia els rics sempre han evitat pagar, i probablement s’hi resistiran com un gat de panxa enlaire. Syriza denuncia que l’estat grec va decretar la creació d’un cadastre l’any 1831 i d’un registre de patrimonis el 1893, però que Grècia encara no té ni una cosa ni l’altra.

La segona és una reforma de l’administració pública que n’elimini el clientelisme. La següent dada constitueix un indici de la magnitud del problema: abans de la crisi, a Espanya l’administració pública pura (sense incloure ensenyament, sanitat i similars) ocupava un 7,6% dels empleats; a Grècia la proporció era d’un 12,7%).

La tercera condició necessària és temps. Temps fins que les reformes anteriors comencin a donar fruits i durant el qual el poble haurà de ser capaç d’esperar sense desesperar.

Sobre el paper, el que es proposa Syriza no em sembla d’un radicalisme extrem: no és sinó el que tots els estats han hagut de fer en un moment o altre per consolidar-se. Això no significa que sigui fàcil. Com destaca Francis Fukuyama en el seu últim llibre ( Political order and political decay ), el que és sorprenent no és que molts no ho hagin aconseguit, sinó que alguns hi hagin reeixit.

Grècia ho tindria més fàcil si algú, des de fora, l’ajudés prestant-li diners, perquè els diners permeten comprar temps. Però a un Syriza que comença denunciant el deute li costarà trobar aquest algú.

La troica exigeix reformes; lamentablement, no es tracta de les reformes realment importants. Les privatitzacions, la desregulació laboral i la reducció dels serveis públics poden ser necessàries, però només serien suficients si Grècia tingués un estat modern que s’ha encarcarat. És de celebrar que algú posi de manifest que les reformes que Grècia necessita són molt més profundes.