‘Tamarius i roses’, C. Fages de Climent

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsHeu’s ací un segon llibre de versos de Fages de Climent que és -així el subtitula el seu mateix autor- un “recull de primers poemes”. És a dir, un segon llibre que és un primer llibre. Tamarius i roses comprèn, no obstant, algunes poesies cronològicament posteriors a Les bruixes de Llers. Les més antigues són de 1919, les recents de 1925. Entre aquestes dues dates s’ha produït, discontínuament, el nou llibre de C. Fages. Ningú no estranyarà, doncs, la diversitat de cordes i de tons que Tamarius i roses mostra a primer cop d’ull. L’epigrama i l’oda, la cançó i el sonet, marcant successives preferències de l’autor, tenen lloc en el llibre. No és, però, tan sols aquesta la diversitat que presideix Tamarius i roses. És també una diversitat qualitativa. Apressem-nos a dir que algunes de les poesies del llibre haurien hagut d’ésser, amb un criteri una mica sever, sacrificades. En el breu recull de C. Fages de Climent hom trobarà més d’un excel·lent poema. Així, per exemple, la “Cançó de la terra plana”, força musical. (Observem, de passada, que la musicalitat no és, ni de bon tros, una virtut dominant en la poesia d’En Fages). Assenyalem, també, l’“Elogi al pont de les set arcades desiguals”. És un epigrama fresc i enternit. Recorda la juvenil agilitat d’uns epigrames que Pere Benavent escriví fa uns quants anys, epigrames en els quals el poeta tractava de tu Montjuic o un tramvia. És admirable, així mateix, el “Col·lotge dels Apòstols”, visió humorística, “escèptica, dintre l’optimisme”, del pòrtic de la Catedral de Castelló d’Empúries. Però, potser, lla on Fages de Climent aconsegueix impressionar-nos amb més vivacitat és en “Idil·li mariner”. Sota aquest títol s’apleguen sis sonets. En ells trobaríem, sens dubte, els versos més sonors, les imatges més sortoses i les visions més plàstiques del llibre d’En Fages. Però, en canvi, les dues “Evocacions de Girona” ens semblen particularment desafortunades. La poesia “Pairal” -datada en 1920-és fràgil, influïda, acusadora d’una intel·ligència poètica tot just en formació. “L’Oda a la tartana” és poc poètica. “L’Oda a Palol” sembla un esbós de poema tallat per una endreça quan tot just comença. Tamarius i roses conté altres poesies que oscil·len en una penombra discreta. El llibre, en conjunt, a despit de les diversitats assenyalades, guanya la seva unitat amb el to senyorial, adés irònic, adés heroic, que dóna En Fages als seus versos. Aquest to arriba a un nivell molt alt de prosopopeia quan el poeta se sent temptat pels tòpics que li fan veure l’heretatge grec de l’Empordà. La composició titulada “Roses” n’és una bella mostra.