HOLA BONA TARDA

Temps de castanyes

L’actitud de l’estat espanyol la defineix molt bé l’amenaça cap a Bèlgica

Com si no hagués estat prou lamentable el numeret de l’exhumació de Franco de la setmana passada, aquesta setmana començava amb una nova aportació de la vicepresidenta espanyola, Carmen Calvo, que es referia al fundador de la Falange, José Antonio Primo de Rivera, com a  “víctima de la Guerra Civil”. No se li pot retreure incoherència. Si consideren colpistes i terroristes els presos i les preses polítiques, el més lògic és que tinguin la Falange catalogada com una ONG. I així tot i en augment.

En el discurs de l’obertura de l’any judicial militar (aquesta gent segueix un calendari estrany), el president del CGPJ, Carlos Lesmes, ha demanat mà de ferro contra els que ataquen de manera “brutal” la democràcia espanyola. Després de dir "democràcia espanyola" es veu que no es va posar a riure. Però la veritat és que no fa gens de gràcia que el que es porti sigui el diàleg del poder judicial amb les forces armades. La solució política cada vegada es veu més lluny, si és que s’ha vist mai més a prop. L’actitud de l’estat espanyol la defineix també molt bé l’amenaça cap a Bèlgica, quan els diuen que si no extradeixen Puigdemont hi haurà represàlies. “Entre els estats es col·labora, i es pot fer amb més intensitat o amb menys”, ha dit Carmen Calvo, que sembla que ha agafat el relleu de Josep Borrell. Els del PSOE tenen un planter inacabable.

Digerir la història i les noticies és gairebé tan desagradable com digerir la decoració de Halloween. Jo no veig que anem mancades de monstruositats

Pedro Sánchez, el que no agafa el telèfon, treu del nou programa electoral del PSOE la reforma de la Constitució i la plurinacionalitat de l’Estat. Aquests plantejaments eren en el programa del 28 d’abril. En uns quants mesos, desapareixen. El PSC es queixa. Ho tornen a posar. A mitges. O un quart. En un partit polític sempre hi pots confiar. Sobretot si està en campanya. Que és el que ens faltava. Com si no en tinguéssim prou amb tants fronts oberts, ara hem de veure els polítics afectats cridant proclames i ocupant espais. Més eleccions. Ja n'hem perdut el compte. Curiosament només guardem una data i milers d’urnes. No votarem mai tan convençudes com el dia que no ens van voler deixar votar. La democràcia consolidada sempre amaga sorpreses. Desagradables, això sí. Però la democràcia a seques, moltes vegades, també. Hi ha dies que no trobes el camí de sortida. Hi ha dies que no hi ha sortida i continues buscant.

Els Mossos, en la seva tasca impecable, detenen un home de 65 anys, Juan Pastor, de Santa Coloma de Gramenet. Passa la nit a la comissaria i l’endemà el deixen anar en llibertat amb càrrecs. Pastor és un activista de la PAH i està acusat de desordres públics i atemptats contra l’autoritat. “Els drets s’aconsegueixen, no es pidolen”, diu Juan Pastor. Els desnonaments no s’aturen i els bancs exhibeixen els seus guanys. Quan es parla de desordre públic sempre em confonen. Perquè Juan Pastor i tants com ell, i tantes elles, miren de posar una mica d’ordre. A Barcelona, un jutge deixa en llibertat la Paula, una noia que ha passat nou dies en presó preventiva pels aldarulls d’aquests darrers dies. No hi ha prou indicis per mantenir-la a la presó. No hi ha res. I tot i així l’han tancada a la presó. I tots el que hi són encara i no en surten mentre van entrant medalles als cossos policials. Assegurem-nos que tot plegat sempre ens inquieti prou com per continuar lluitant per aconseguir els nostres drets. Que no es demanen. I sense els quals, els que ara fan de repressors, no podrien ser on són. Així és la vida. I així són les lluites.

Digerir la història i les noticies és gairebé tan desagradable com digerir la decoració de Halloween. Jo no veig que anem mancades de monstruositats. Algú, en algun moment, hauria de mesurar l’excés.

Més continguts de