Tots som... (ompliu l’espai en blanc)

El brutal atac perpetrat contra la revista satírica francesa Charlie Hebdo ha horroritzat el món. Steven Erlanger, corresponsal del New York Times, ha descrit en termes molt gràfics les escenes immediatament posteriors al que molts anomenen l’11 de Setembre francès: “Un dia de sirenes, helicòpters al cel i frenesí informatiu; de cordons policials i multituds angoixades; de nens allunyats de l’escola per portar-los a un lloc segur”.

L’immens clamor que s’ha alçat a tot el món contra aquest atemptat ha anat acompanyat d’una reflexió sobre les arrels profundes d’aquesta atrocitat. Molts hi han vist un xoc de civilitzacions.

Les reaccions d’horror i repugnància davant d’aquests crims estan justificades, i també és justificable la recerca d’unes raons de fons, però sempre a condició que tinguem ben presents uns quants principis.

La nostra reacció ha de ser totalment independent de l’opinió que tinguem sobre Charlie Hebdo i el que publica. Les consignes apassionades i omnipresents, com ara “Jo sóc Charlie ” o d’altres, no han de reflectir, ni tan sols insinuar, cap associació amb aquesta publicació, si més no en el context de la defensa de la llibertat d’expressió. Han d’expressar que defensem el dret a la llibertat d’expressió amb independència del que pensem del contingut de la revista, encara que ens sembli abominable o depravat.

I aquests eslògans també han d’expressar la condemna de la violència i el terror. Davant dels assassinats de Charlie Hebdo, Isaac Herzog, president del Partit Laborista israelià i principal contrincant del primer ministre Netanyahu a les pròximes eleccions, ha dit que “totes les nacions que volen pau i llibertat han d’afrontar l’immens repte” del terrorisme, i té raó, sempre que deixem de banda la seva interpretació selectiva d’aquest repte. “El terrorisme és terrorisme”, afegia Herzog. “No hi ha dues maneres de veure’l”.

El periodista independent David Peterson ha assenyalat que, fa anys, Erlanger ja va cobrir a Belgrad un altre atemptat contra un mitjà de comunicació. El 24 d’abril del 1999 Erlanger va informar sobre un atac de l’OTAN (volia dir els EUA) durant el qual es van disparar “míssils contra l’edifici de la televisió estatal sèrbia” i es van tallar així les emissions de la Radiotelevisió Sèrbia.

Erlanger reproduïa les paraules d’un dels periodistes supervivents: “Tot es va desplomar. No hi havia escapatòria. Hi havia fum per tot arreu. Va ser espantós. La gent cridava. Un veritable malson”.

“L’escena -explicava Erlanger- cada vegada resultava més familiar: vidres trencats, parets derruïdes, fustes retorçades, pintura socarrimada i devastació emocional”. Deu persones com a mínim van morir a l’acte arran de l’explosió, i hi va haver 20 desapareguts, “probablement enterrats sota la runa”.

“L’OTAN i els responsables polítics nord-americans van defensar l’atac -explicava Erlanger-, al·legant que el seu objectiu era debilitar el règim del president de Iugoslàvia, Slobodan Milosevic”. El portaveu del Pentàgon, Kenneth Bacon, va declarar durant una conferència de premsa a Washington que la televisió sèrbia era “un element tan important de la maquinària assassina de Milosevic com les seves forces armades”, i això la convertia, per tant, en un blanc legítim.

A ningú li va semblar aleshores necessari investigar les raons de fons d’un atac d’aquesta mena, ni ningú va formular preguntes filosòfiques sobre qui representa la civilització i qui representa la barbàrie.

Així doncs, Isaac Herzog s’equivoca quan diu: “El terrorisme és terrorisme. No hi ha dues maneres de veure’l”. I tant que hi ha dues maneres de veure’l: el terrorisme no és terrorisme si els autors de l’atemptat són els justos -que es converteixen en justos precisament en virtut del seu poder-. Anàlogament, la llibertat d’expressió no corre cap perill quan els justos destrueixen un canal de televisió que dóna suport a un govern que és objecte dels seus atacs.

Per la mateixa regla de tres, resulta molt fàcil entendre la carta publicada al New York Times per Floyd Abrams, advocat especialista en drets humans i conegut per defensar la llibertat d’expressió, en la qual assenyala que l’atemptat contra Charlie Hebdo “és l’agressió més greu contra el periodisme de què tenim memòria”. Fa ben fet de precisar “de què tenim memòria”, perquè divideix així les agressions contra el periodisme i els actes terroristes en dues categories: els dels altres, que són esgarrifosos, i els nostres, que són virtuosos i se’ns esborren fàcilment de la memòria.

Val la pena subratllar que el de Belgrad és només un exemple dels nombrosos atacs contra la llibertat d’expressió perpetrats pels justos.

N’esmentarem només un altre que també se’ns va esborrar fàcilment de “la memòria”: l’ofensiva de l’exèrcit nord-americà contra Fal·luja el novembre del 2004, un dels pitjors crims comesos durant la invasió de l’Iraq. L’atac va començar amb l’ocupació militar de l’Hospital General. No cal dir que l’ocupació militar d’un hospital és ja per se un greu crim de guerra, deixant de banda les circumstàncies en què es va desenvolupar aquesta ocupació.

Com informava un reportatge publicat a primera pàgina pel New York Times : “Uns soldats armats van treure de les habitacions els pacients i empleats de l’hospital, a qui van ordenar que s’asseguessin o s’ajaguessin a terra mentre les tropes els lligaven les mans darrere de l’esquena”. Un altre reportatge afegia: “L’ofensiva ha permès clausurar el que, segons els oficials, havia esdevingut una eina propagandística al servei dels milicians: l’Hospital General de Fal·luja i el seu enfilall d’informes sobre el nombre de víctimes civils”.

Esclar, no es podia tolerar que una agència de propaganda d’aquesta mena continués vomitant vulgars obscenitats.

Més continguts de