Transparència: el millor desinfectant

Tanquem aquest 2014 amb dues noves lleis de transparència, l’estatal, que va entrar en vigor fa pocs dies, i la catalana, aprovada pel Parlament en el darrer ple de l’any. Una notícia sens dubte positiva, que arriba prou tard. Davant nostre han passat un centenar d’estats, com ara Suècia (1766), els Estats Units (1966), França (1978), Grècia (1986), Portugal (1993), el Regne Unit (2000) i Mèxic (2002). Aquest retard (i l’estat general de la transparència entre nosaltres) es deu a la debilitat de la nostra cultura democràtica, molt malmesa pels llargs períodes d’autoritarisme que ens ha tocat viure durant els segles XIX i XX.

L’accés a la informació pública s’ha mogut, sempre i arreu, en la tensió permanent entre publicitat i secret. L’aprofundiment de la democràcia sempre reforça la publicitat, ja que la transparència és connatural a la democràcia, com l’opacitat i el secret ho són a la tirania. El dret a saber dels ciutadans s’ha de concebre, per tant, com una exigència derivada del principi democràtic. No obstant, la Constitució espanyola de 1978 no va consagrar el dret d’accés a la informació pública. Únicament va encomanar al legislador que regulés l’accés dels ciutadans als arxius i registres administratius, exceptuant el que afectés a la seguretat i la defensa de l’Estat, la indagació dels delictes i la intimitat de les persones. L’any 1992 es va aprovar aquesta regulació, però no amb l’objectiu de garantir i desplegar l’accés a la informació, sinó més aviat per posar-hi traves o fer-lo del tot impracticable. La pressió social per accedir a la informació s’ha incrementat a mesura que es prenia consciència que aquesta informació és vital per controlar els poders públics i lluitar contra la corrupció (en mots de Bentham, com més t’observo, millor et comportes), però també per participar en les seves decisions i millorar les seves actuacions. Finalment, fruit d’aquesta pressió, s’han impulsat lleis de transparència, tant a nivell estatal com a nivell autonòmic.

Quines novetats aporten aquestes lleis? Bàsicament dues: obligar totes les administracions a difondre un nombre molt elevat d’informació d’interès dels ciutadans, sense esperar que ningú no els la demani (publicitat activa), i reconèixer que tots els ciutadans tenen dret a accedir a la informació pública (dret d’accés a la informació, com a nou dret que tendeix a ser considerat fonamental dels ciutadans).

La publicitat activa es tradueix en l’obligació de les administracions de publicar, de forma periòdica i actualitzada, tota aquella informació que sigui rellevant per garantir la transparència de la seva actuació, un principi que les lleis concreten amb precisió per a cada un dels grans grups d’informació que cal garantir (informació organitzativa, de rellevància jurídica, econòmica, pressupostària i patrimonial, relativa a la planificació i informació sobre els contractes, els convenis i les subvencions de l’administració). Una part d’aquesta informació ja estava disponible, però ara l’administració haurà de difondre’n força més i amb força més detall.

En paral·lel, es reconeix als ciutadans el dret d’accedir a aquella informació pública que sigui del seu interès, a través d’un procediment molt senzill: n’hi ha prou presentant una sol·licitud on s’identifiqui el ciutadà, la informació que vol obtenir i el mitjà per rebre les comunicacions. Aquesta sol·licitud, que el ciutadà no està obligat a motivar, s’ha de resoldre en el termini d’un mes. Certament, el dret d’accés a la informació pública, com els altres drets, no és il·limitat. Tots els ordenaments compten amb un decàleg llarg de motius que permeten denegar -totalment o parcial- l’accés a la informació (la defensa, les relacions exteriors, la seguretat pública, la investigació dels il·lícits penals o administratius, la intimitat de les persones...). I aquí hi ha el nus de la qüestió: a tots els països hi ha èpoques en què aquests límits s’apliquen de forma més o menys restrictiva, en funció de la ideologia social dominant en cada moment, però una aplicació abusiva d’aquests límits suposaria la frustració completa del dret d’accés. Avui un dels reptes principals és trobar l’equilibri entre dos drets que poden xocar sovint: l’accés a la informació i la protecció de dades personals. Per compensar la tendència cap a l’opacitat, moltes normes creen òrgans específics i els confien la resolució dels conflictes relacionats amb l’accés a la informació. Així ho han fet també la llei estatal (Consell de Transparència i Bon Govern) i la llei catalana (Comissió de Garantia del Dret d’Accés a la Informació).

La coexistència entre una llei i l’altra, amb previsions no del tot coincidents, tampoc no serà fàcil. L’estatal, de caràcter bàsic, s’aplica a totes les administracions i ha estat força criticada per la poca valentia d’algunes solucions. La llei catalana és molt més exigent: obliga a publicar més informació, tracta de forma més restrictiva les limitacions al dret d’accés i, a diferència de la llei estatal, aposta -amb matisos- pel silenci positiu (el ciutadà té dret a rebre la informació, si l’administració no li respon dins de termini) i incorpora un contundent quadre d’infraccions i sancions.

Els propers anys veurem com s’apliquen aquestes normes i si s’imposa, com a tendència, la publicitat o el secret. Perquè les lleis poden ajudar una societat a ser més democràtica, però òbviament no canvien aquesta societat d’un dia per l’altre. I no es tracta tant de tenir unes lleis o unes altres com d’aplicar-les d’una forma o d’una altra. Per exemple, recordant, com feia el jutge Brandeis, que no hi ha millor desinfectant que la llum del sol.

Més continguts de