AGENDA. El 2020 també serà l’any de Trump. El trumpisme és una manera d’entendre el poder, la política i les relacions internacionals, convertida en concepte i en escola per a populistes de diversos continents. Donald Trump tornarà a marcar els designis de l’any que comença. Amb impeachment o sense, amb la complicitat silenciosa del Partit Republicà i perillosament instal·lat en la campanya permanent, el president dels Estats Units desafia gairebé cada dia els límits legals, constitucionals i ètics del càrrec. L’any de la cursa presidencial, a més, la gesticulació política es multiplica i s’amplia a l’agenda internacional, el terreny on construir una suposada imatge de lideratge fort.

La crisi ucraïnesa ja ha demostrat la confusió mental de Donald Trump entre els seus interessos personals i els del país. L’amenaça de destitució ha accelerat la seva incontinència tuitaire, les teories conspiratives i les obstruccions a les investigacions polítiques i judicials que mantenen la tensió d’una societat nord-americana totalment polaritzada.

ALIANCES. El 2020 també serà l’any de Trump perquè les conseqüències geopolítiques de la seva presidència han transformat aliances tradicionals i dècades de consensos: la desconfiança de la Unió Europea; la transformació del Regne Unit post-Brexit; la consagració de la Xina com la primera preocupació del Despatx Oval, sigui qui sigui el pròxim inquilí de la Casa Blanca; el futur de l’OTAN i de l’Organització Mundial del Comerç; la crisi -política i de supervivència financera- de l’ONU; els reequilibris de poder al Pròxim Orient, i les febleses d’unes democràcies occidentals qüestionades als carrers i a les urnes. Donald Trump és part -activa o per absència- de tots aquests canvis fonamentals. Ell és el legitimador de tota una fornada de dirigents autoritaris en democràcies liberals en construcció que han trobat la coartada i la retòrica perfecta per a un canvi de rumb. La persecució de la dissidència, la instrumentalització de la veritat i la mentida, i la irrupció de les teories conspiratives per ocupar el lloc de les ideologies -com ha apuntat en algun moment el pensador Ivan Krastev- formen part d’un manual que va més enllà de Trump i que no s’ha limitat a transformar només els Estats Units sinó el debat polític occidental.

ELECCIONS. Només uns dies abans que Donald Trump aconseguís la victòria electoral del 2016, en una reunió amb càrrecs electes demòcrates i republicans, vaig sentir un dels joves conservadors explicant per què un candidat tan incòmode com el milionari novaiorquès havia pogut arribar fins a les portes de la Casa Blanca sense que el partit de l’elefant es trenqués, com a mínim, per la meitat. Els demòcrates necessiten enamorar-se del seu candidat, els conservadors senzillament faran el que s’hagi de fer, va venir a dir aquell jove representant (perdoneu la pedanteria de posar la frase també en anglès, però té tot el sentit: “Democrats fall in love, republicans fall in line ”). Els republicans han quedat atrapats per un culte tòxic a la personalitat d’un president que desafia el mateix sistema democràtic nord-americà. Tots en fila, un rere l’altre, lleials a un poder nociu per intentar assegurar unes eleccions que es decidiran per la mínima en mitja dotzena d’estats clau, amb la perspectiva d’una economia al ralentí i sota amenaça permanent de guerra comercial amb la Xina. Però, sobretot, els republicans es lliuren a l’home que va saber llegir i alimentar el malestar social d’un país que, des del Tea Party fins a l’Occupy Wall Street, es mobilitzava contra unes elits que ja no els representaven.

El descontentament i la protesta social s’estenen avui per un món globalitzat on el populisme dretà de Trump triomfa com a resposta.