Versió final d’‘Incerta glòria’

Peces històriques triades per Josep Maria Casasús[...] Joan Sales no va ser mai un excombatent. Havia hagut de deixar les armes per força i ordenadament en passar la frontera de l’Estat francès, però va continuar el combat. Primer a l’exili i després a la Catalunya ocupada. Va proposar a Mèxic, amb els seus companys de Quaderns de l’Exili, de formar una unitat militar catalana per combatre al costat dels aliats en la guerra mundial. Els primers que no se’ls van creure i se’n van riure van ser els mateixos catalans exiliats, almenys alguns dels capdavanters. Aquell “combat” no va ser; van guanyar els aliats i de Catalunya ben poc se’n va parlar. Sales i els seus companys se’n van venir cap a casa després de prop de deu anys fora, a portar una altra mena de combat, en la mateixa línia, dins el possible, del que havien dut a Mèxic, i en primer lloc a reivindicar la memòria possible de l’anomenat exèrcit de Catalunya, el seu. Així, després d’haver enllestit els poemes de les tres parts de Viatge d’un moribund i d’haver escrit el darrer, dedicat als soldats morts per la pàtria, va començar tot seguit a preparar Incerta glòria. Des de l’abisme. [...] Joan Sales va esdevenir un signe de contradicció permanent. Fins i tot, sembla que ho sigui amb ell mateix, però es tracta de l’actitud que convenia a l’estratègia que com a antic oficial de l’Escola de Guerra de la Generalitat havia adoptat per a aquella “pau”, un cruel marasme d’ofec i de vergonya. [...] Que tot plegat venia de lluny -i aquesta impressió estranya em va fer sempre Joan Sales, com vingut d’una edat mitjana ideal, amb segell de pàtria i cavalleria- es veu com en un paisatge de joventut, del seu somni, llegint ja als primers capítols, les Cartes a Màrius Torres, un llibre únic, encara avui, a la nostra literatura. També ho és, d’únic, Incerta glòria, la seva obra cabdal iniciada amb el retorn, amb l’obsessió -pròpia, per cert, dels màrtirs- de dir la veritat i de ser un testimoni de la tragèdia de Catalunya. [...]