Vertigen

Situem-nos per un moment fa dos anys. Vivíem la fi agònica del tripartit, en un viciat ambient preelectoral. La manifestació del 10-J havia sigut un primer avís, una bona sacsejada cívica i política, però ni els més visionaris podien pensar que dos anys després tindríem un president decidit a impulsar la creació d'un estat propi. Tampoc ho pensàvem els que aleshores preparàvem el naixement d'un diari que volia contribuir a concebre una Catalunya sense límits. I devien ser ben pocs els que imaginaven que aquest president seria Artur Mas, l'home que uns anys abans havia pactat amb Zapatero la retallada del nou Estatut. Aquell 7 de setembre José Montilla convocava els catalans a les urnes per al 28-N, unes eleccions, deia, que decidirien "el futur d'una generació".

Doncs bé, al final potser Montilla haurà tingut raó, perquè el guanyador d'aquella jornada pot acabar convertint-se en alguna cosa més que un president més de la Catalunya autònoma. Aquell mateix setembre l'actual vicepresidenta, Joana Ortega, considerava "absurd" [sic] el debat sobre si CiU era independentista, l'etern debat irresolt fruit de trenta anys de calculada ambigüitat pujolista. En realitat, el rebuig frontal amb què les diferents forces de l'Estat (Govern, Corona, partits, premsa) han respost aquests dies a Mas té una lògica base d'incredulitat: no creuen que vagi de veres, no creuen en la conversió de CiU, i per això juguen fort, convençuts que s'acabarà fent enrere, que tornarà pel bon camí de la catalanitat resignada a conviure dins d'una Espanya que li gira l'esquena. Ells i nosaltres sentim vertigen.