La Via Karmele: carta a Karmele Marchante
El 23 de maig del 2008 et vaig entrevistar a TV3. Mentre m’explicaves que eres independentista, jo feia cara d’incrèdul, com desconfiant que algú a qui havíem descobert al submón de Tómbola ara pogués abraçar una causa per a la qual, consideràvem, calia una altra altura moral.
Aquell dia em vas dir que t’havies tornat independentista vivint a Madrid i que la setmana següent havies quedat amb Josep-Lluís Carod-Rovira perquè et signés el seu llibre, on pronosticava que els catalans exerciríem el dret a decidir el 2014. Desconec com va anar aquella cita, sé que en Carod va quedar fora de la primera línia de combat, i que tu portes setmanes passejant-te per Castelldefels, Cornellà i, aquest divendres, el Carmel en actes a favor del naixement d’una República catalana.
T’he volgut recordar aquella entrevista per situar-la en el seu context. Encara quedaven dos anys per a la sentència del Tribunal Constitucional que va retallar l’Estatut i, en aquells moments, el Centre d’Estudis d’Opinió situava el suport a l’estat propi en un 16% de la població catalana. Quin escàndol que et fessis independentista el 2008 perquè Sílvia Cóppulo et donés una secció a Catalunya Ràdio el 2015! Però, vaja, aquesta no és una carta per defensar la teva decisió ni la teva trajectòria, sinó per entendre per què ens sorprèn tant que algú com tu també vulgui construir un país nou.
Quan érem els que érem, i sempre érem els mateixos, l’independentisme combatia la seva inferioritat numèrica amb una certa superioritat cultural. Les credencials per entrar en aquell club no es podien recollir en els platós de Tómbola. Ni en segons quins canals de televisió. La fractura mediàtica a Catalunya és evident. Un sol poble, dos comandaments a distància. La quota d’audiència de TV3 a les llars castellanoparlants no passa del 4%. Malgrat que la cadena pública sigui líder en el conjunt de Catalunya, a moltes cases del país és l’última opció. I el mateix passa en determinades comarques de l’interior de Catalunya, on el màxim zàping televisiu és entre TV3, el 3/24 i l’Esport 3.
Ens fa sentir còmodes tenir la identitat de la gent endreçada en calaixos. Aquests són això i aquells allò. Qualsevol canvi de posicions ens desconcerta. A mi, m’agrada quan un no és al lloc que se l’espera. Em fa pensar. Però ara preferim desqualificar, d’entrada, i pensar, si de cas, ja pensarem una altra estona.
P. D. Un dia, caminant per Barcelona, vaig sentir dues senyores molt simpàtiques que em veien i comentaven en castellà entre elles: “Mira, el de la catalana”. Ho van dir de la mateixa manera que haurien dit: “Mira, el d’Al-Jazeera”. En el seu televisor, TV3 devia ser una realitat tan exòtica com la cadena àrab.
