Sobre relators, facilitadors, fedataris i garants

Sobre relators, facilitadors, fedataris i garants

Per evitar confusions hem d’emprar correctament les paraules del món de les negociacions polítiques

Sobre relators, facilitadors, fedataris i garants

Tenim damunt la taula una qüestió de forma que causa polèmica, i potser en causa perquè el significat d'uns termes s’interpreta de maneres diferents. Voldria ajudar a aclarir aquests conceptes, que s'utilitzen en el món de la diplomàcia internacional. Em refereixo a les figures de les persones que fan de relators, fedataris, observadors i garants d’un acord, entre altres figures. El primer que he de recordar és que, quan en una negociació parlem de mediacions, ens referim a un procés en què participen diverses persones o institucions, amb funcions diferenciades, algunes públiques o notòries i altres invisibles i molt discretes.

En la famosa declaració de Pedralbes del desembre del 2018, en parlar de la mesa de partits, s’esmentava que hi hauria una persona que seria la que “facilitaria” la coordinació dels treballs, “donaria fe” dels acords assolits i determinaria el “seguiment” de la seva aplicació. En l’entrevista que la directora de l’ARA va fer al president de la Generalitat fa pocs dies, Torra parlava de recuperar “la figura del mediador, del relator, diguem-ne com vulguem”, que ha de “vestir un procés de negociació seriós i creïble”. Crec que tothom entén que si s’ha de fer alguna cosa, sempre ha de ser d'una manera seriosa, fiable, creïble que permeti dur a terme les qüestions acordades, perquè en cas contrari és millor no començar res. No obstant, i a fi de plantejar les coses des de l’inici amb els termes correctes, i per tal d’evitar confusions, hauríem d’emprar sempre les paraules pertinents i habituals en el món de les negociacions polítiques, atès que tant a la declaració de Pedralbes com en la frase del mateix president s'hi barregen conceptes amb significats i implicacions força diferents.

La feina de "facilitador" del diàleg no la pot fer tothom, només persones molt preparades, i sempre neutrals en el moment d’actuar

Deixo de banda les funcions dels processos de mediació relatives a figures tan importants com les que “exploren”, especialment la disposició de les parts, i altres d'igualment rellevants, per centrar-me en que les donen títol a aquest article. Quan les persones que, de manera reservada, ja han explorat el necessari i poden dir a les dues parts que hi ha les condicions per començar una negociació, les parts s’han de posar d’acord en el primer moment sobre el format i les regles del joc, abans de parlar dels temes substantius. Sempre és recomanable que algú prengui nota del que es diu, faci la síntesi de cada reunió i la sotmeti al final a l’aprovació de les parts. És qui fa la relatoria, d’aquí el nom de relator o relatora. D’aquesta manera tothom dona validesa al que s’ha dit, i no es pot qüestionar posteriorment el que ja ha quedat escrit. Es valida la paraula dita. Qui fa aquesta feina és una persona amb autoritat per donar fe pública, és a dir, que també fa de fedatària, i normalment es limita a aquesta funció i res més. Relator i fedatari normalment són la mateixa persona. Una figura també existent és la dels “observadors”, que només miren i escolten i no poden opinar: pot ser interessant, però no sol ser el més adient, tret que a aquestes persones se’ls doni la facultat de poder fer “observacions” a les parts fora de la taula de negociacions per tal de millorar el diàleg.

De vegades, encara que és molt poc habitual, les parts acorden que la persona relatora i fedatària, la que pren nota i les posa a consideració de les parts per referendar-les, pot assumir un rol més important, que és la de “facilitar” el diàleg. Col·loquialment d'aquesta persona se'n diu “mediadora”, però en propietat no és la paraula correcta, perquè ja he dit que la mediació és un “procés” amb múltiples actors. Així, doncs, tornant al “facilitador”, voldria dir que a aquesta persona se li dona la confiança perquè pugui fer interrupcions en moments de tensió; fer suggeriments de metodologia, mai de contingut; convidar que algun tema es debati primer en subgrups o equips tècnics; modelar els temps d’intervenció; posar pauses temporals entre ronda i ronda si així ho requereixen les circumstàncies, i coses d’aquest estil, que són moltes. És evident que aquesta feina no la pot fer tothom, només persones molt preparades i amb experiència, sempre neutrals en el moment d’actuar. I si aquest perfil no es troba a casa, es pot cercar fora, sense que això impliqui la intervenció d’un tercer país, perquè en aquest cas ja es tractaria d’una altra figura. Ara bé, que hi participi una persona estrangera no implica la participació de tercers països o una internacionalització de les negociacions: això només passa quan s’hi impliquen directament altres estats o organismes internacionals.

Els països o les institucions “garants” mai acaben per tenir la capacitat coercitiva per imposar el total compliment dels acords. Seria una ingenuïtat pensar el contrari

Quan el conflicte que s’ha de tractar té unes dimensions i unes característiques molt específiques, i especialment quan es tracta de conflictes armats (presents o recents) o que afecten directament altres països o una regió de països, el més habitual és cercar la figura dels països “garants”, que poden tenir dues funcions diferents: la primera, que facin també de relators-fedataris, i fins i tot de facilitadors; la segona, que facin el seguiment de les coses acordades, i donin fe de si s’acompleixen o no. He de dir, però, que els països o les institucions “garants” mai acaben per tenir la capacitat coercitiva per imposar el total compliment dels acords. Això sempre acaba en mans de les parts. Cal no enganyar-se en aquest sentit, i seria una ingenuïtat pensar el contrari.

Com es pot comprovar, a la declaració de Pedralbes es va voler posar en una mateixa persona tres funcions diferents, i crec que això no ajuda a clarificar les coses. Potser seria bo i oportú analitzar el que poden fer cadascuna d’aquestes figures, i que es consensuïn les més pertinents. Acabo dient que mai, absolutament mai, es pot començar una negociació sense haver consensuat això, ja que la imposició metodològica és incompatible amb el mateix fer de negociar.

Més continguts de