2/8: Madrid

Si l'imperi també perd Catalunya, la macrocefàlia encara grinyolarà més

Madrid és una ciutat bella i majestuosa, dissenyada per ser capital. Capital de què? Quan hi vas per primera vegada, amb ulls ingenus, et sorprèn l’escala dels edificis públics a Madrid, els edificis del poder. És una escala enorme, desproporcionada. Des del segle XVI fins al XIX, Madrid es construeix com a capital d’un imperi grandiós, una Espanya que cavalca sobre dos hemisferis. Té escala de capital imperial. Per això no s’assembla a cap altra ciutat espanyola. Però des del segle XIX, l’imperi s'encongeix i la capital no. Com altres capitals imperials, era el cap molt gros d’un cos molt gros i ara és el cap molt gros d’un cos empetitit. Tot el Madrid oficial sembla pensat en proporció a un imperi planetari. I a partir del XIX, i especialment del 1898, Espanya li ve petita. Per això revifa amb Aznar, perquè li promet ser la capital d’una cosa més grossa: el sud d’Europa, el nou imperi econòmic que mira cap a l’Amèrica Llatina... No acaba de passar, i la sensació de desproporció es fa més dramàtica: si l’imperi es continua encongint, si també perd Catalunya, la macrocefàlia encara grinyolarà més. I els qui en viuen patiran més. Em temo que aquesta grandesa fora d’escala de Madrid és una de les claus dels nervis actuals de la política espanyola...

Més continguts de