2/12: Iceta

QUAN SENTO PARLAR aquests dies Miquel Iceta (i el sento molt, a través de tots els mitjans) recordo un acudit vell, dolent i de llenguatge poc correcte que té múltiples versions. Una d’elles diu que el millor negoci especulatiu del món seria comprar polítics per allò que fan i vendre’ls per allò que diuen (o que prometen). La distància entre els preus és tan gran que la plusvàlua seria enorme. Quan sento Miquel Iceta parlar de reconciliació, de la via del diàleg, de la moderació, li compraria tot això per bastants diners. Perquè a més ho explica bé. En canvi, quan veig la selfie del front del 155, quan els diputats del PSC voten a favor de l’estat d’excepció en què vivim, quan s’acomoda a l’existència de presos polítics, tot això em sembla que té un preu molt baix, i no el compraria ni regalat. Algú em dirà: és que tu t’ho mires des d’una banda. Potser sí. Però tinc la intuïció que això mateix li passa, amb els discursos i els fets d’Iceta, a qui s’ho mira des de l’altra punta de l’espectre polític. També hi troba el decalatge entre el que diu i el que fa. Em respondran que això és l’equidistància. Personalment, no crec que decebre pels fets els qui t’han aplaudit o votat per les paraules sigui la definició més precisa d’equidistància.